diumenge, 27 de desembre de 2009

Les llavors del desarrelament.

Fora del sistema mètric decimal, hi ha mesures per tots els gustos. Per exemple, una arrova catalana, que equival a 26 lliures ( 10’4 kg). Així doncs, podem afirmar que 22 arroves de llavors de zitzània vindrien a ser més de 228 kg de gèrmens d’herba verinosa i conflictiva.


Segons els plans urbanístics del ajuntafems barceloní, el 22@ afecta a 200 hectàrees del barri. Si repartíssim tota aquesta zitzània per damunt la superfície afectada, la densitat de plantació resultant és de 1144 grams per cada 10.000 metres quadrats. Estadísticament tocarien 0.1mg per cada m2, si la distribució fos homogènia. En els 55.000m2 de parc central poblenoví hi haurien abocat 5.5kg (grapat amunt, grapat avall).

Com que no tothom te clar si aquesta xifra és gaire o poc, paga la pena fer un seguiment de com evoluciona la “plantació” al llarg dels anys, els beneficis comercials de la collita i les inversions en la preparació del terreny. Intentarem fer quadrar el llibre dels balanços i els resultats:

1)-Abans de perpetrar els “necessaris” enderrocs d'habitatges, tallers i fàbriques productives que enriquien el nostre patrimoni social i econòmic ( i la tala d’una vintena de plàtans centenaris que empolainaven el c/ Espronceda).

2)-Després, durant uns quants anys, un descampat enorme esborrà lentament la memòria del que hi havia hagut. Avis i nens, veïnes i passavolants, veiem créixer el matollar mediterrani típic de les rocalles de runes. Artistes i col.lectius foragitats dels seus espais creatius aprofitaven el lloc buit per fer performances de denúncia, com ara Rotorrr, Nau 21 o La Makabra.

3)-Invertiren vint-i-molts milions d’Euros en unes obres que furgaren fins enderrocar els antics soterranis i deixaren tant sols una anònima xemeneia, envoltada d’una tanca d’amnèsia vegetal mal plantada. Per tal de donar prioritat de pas als vehicles privats pel mig del presumpte parc, el dividiren en 4 pedaços emmurallats de formigó armat.

4)- El que seria la “zona verda” alternativa que contempla el P.E.R.I. de Diagonal Mar, mesura 2’5 metres d’ample durant 2.500 metres de llargada i te el ineludible inconvenient de que hi circula el tramvia. No és una gespa gaire aconsellable per a estirar-se a fer-hi migdiades.

5)- Actualment, el desarrelament animal, vegetal i mineral del presumpte "parc central" ja el tenim més que denunciat mitjançant el blog amic dels jardiners de la C.G.T., a qui des de l’AVV can Ricart felicitem per la seva bona tasca. En l’altre bàndol, els serveis municipals de parcs i jardins son els “Maddofs i els Millets” dels espais públics teòricament verds.

6)- Les naus industrials de can Oliva Artés, declarades B.C.I.L. ( be cultural d’interès local) que es troben en un dels 4 trossos en que està dividit el parc, es cauen esmicolades per l’abandonament. Sols la nau dedicada a comissaria de Guàrdia Urbana ha estat rehabilitada, però les altres dues resten amagades darrera una gegantina lona publicitària que competeix en grandària amb llur mastodòntica hipocresia filibustera.

Repassat l'historial agronòmic del 22@, certament han estat “sembraos” a l’hora de malversar fanecades a manta. Caldrà que aprenem la lliçó de que 0.1mg de llavors del mal per m2, en pocs anys poden mal a guanyar irreparablament el pa nostre de cada dia, més que qualsevol plaga egípcia, canvi climàtic o invasió transgènica tripartita.



Joan Marca i Tristan, president de l’associació de veïnes i veïns de can Ricart.
Fotos de J. Secall.

dissabte, 26 de desembre de 2009

Diaz Ferrán es proclama Grouxo-Marxista!.


Gerardo Diaz Ferrán, actual president de la C.E.O.E., és un autèntic “festival de l’humor” amb potes. Les últimes declaracions realitzades pel “Chiquito dels empresaris”, superen al gran Grouxo quan afirmava que mai es faria soci d’un club on s’accepti gent com ell.

Aquest presumpte insolvent, que deu 7.000.000 d’Euros en salaris als treballadors + 25.000.000 a Caja Madrid + 18.000.000 a l’empresa que li llogava els avions + … etc; assegura que ell no hagués volat mai en la seva meteòrica companyia air-comet. Afegeix per rematar l'acudit, que la culpa de tot la té la crisi, que el negoci era rendible i que s’ha vist ofegat per la manca de crèdits bancaris.

Hi ha algú millor que gent d’aquesta calanya per a negociar amb els sindicats C.C.O.O. i U.G.T. quina és la part contractant de la primera part? Que no quedarà maco en Zapatero, amb perruca de rinxols i fent-se el mut, intentant explicar a cops de botzina la seva política laboral?

Des d’aquell mític “Er pita, pita er!” que el nino del guinyol del ministro Trillo feia davant el tema del Yac-42, que l’esperpent polític escanyol no assolia quotes tant estratosfèriques com les actuals. La part tràgica d’aquesta comèdia és la dura realitat que ens toca viure, carregant a l’esquena amb la seguretat desesperançada de la que ens espera.

dimecres, 23 de desembre de 2009

Fets consumats.



A la Rosa, veïna del Clot de tota la vida, li han fet un mobbing tant escandalós, que avergonyiria per insensible al mateix Rasputin. La Rosa Talón, víctima de la més terrible indefensió davant la prepotència de la propietat i la inoperància de la suposada justícia institucional, ha vist com li foradaven el sostre als pisos del seu edifici.

Les pluges endollen la casa-botiga que defensa des de fa tant d’anys de les urpes de l’especulació, empitjorant encara més les seves lamentables condicions d’habitabilitat. Les glaçades dels últims dies han estat molt difícils de suportar, amb l'aigua de la pluja gotejant-li dins del piset.

Ens quedem sense paraules per a definir la maldat d’un sistema polític com el que permet situacions com aquesta, durant tant de temps, sense fer-hi res al respecte. Els fets consumats condemnen a la Rosa a passar un hivern amb un grau d’humitat i fred indignes per a qualsevol persona, més per algú de la seva avançada edat.

Des de l’A.V.V. de Can Ricart, tota la solidaritat per a la víctima d’aquesta agressió tant miserablement fragant. Ànims Rosa, que et fem costat tots i totes.

I pels "presumptes" responsables municipals que han donat permís d'enderroc d'un edifici legalment habitat, la més ferma de les condemnes. Desitgem de tot cor que aquesta canilla de malparits, aquests que ara "oKupen" impunement el nostre ajuntament, tinguin, més d'hora que tard, una bona dosi de la seva pròpia amarga medecina.


Seguiment sobre aquest cas a
http://rosa.pimienta.org/


divendres, 18 de desembre de 2009



El dijous 17 de desembre ha estat segrestada a la presó de dones de Wad-Ras la Tamara, una companya anarquista de Madrid. Se l'acusa d'haver enviat un paquet explosiu contra Albert Batlle, secretari de serveis penitenciaris de la Generalitat.



L'acció va tenir lloc a l'octubre, en el marc d'una campanya de lluita contra el sistema penitenciari i en solidaritat amb el pres Amadeu Casellas, en aquells moments en vaga de fam. De nou l'Estat utilitza les detencions i els empresonaments per aterroritzar aquelles i aquells que planten cara a la bogeria repressiva d'un sistema que necessita de la presó per controlar la pobresa i la rebel·lia que ell mateix produeïx. De nou nosaltres cridem a la solidaritat i a l'extensió de la lluita, per la llibertat de la Tamara i de totes nosaltres.



MANIFESTACIÓ AQUEST DIUMENGE DIA 20 A LES 18:00
A LA PLAÇA CAN FELIPA, A PROP DE L'ESTACIÓ DE METRO DE POBLENOU

dimecres, 16 de desembre de 2009

El caga-tió pateix estrenyiment.


Aquest any 2009, amb l’amarga melodia de la crisi entonant totes les nadales, el caga-tió patirà un atac d’estrenyiment dels de “Pa mear y no echar gota”. El altre hora triomfant turbocapitalisme, ha passat d’esnifar clentxes de farlopa a amorrar-se al tetrabric de Don Simon, devorat per sa pròpia cobdícia malsana. Nosaltres, víctimes seves com els fills de Saturn ho eren de son pare, tant sols ens resta l’esperança profètica d’un germà nostre que ens venjarà.

Avui som més pobres que ahir però menys que demà, és la divisa llaurada pels bous del destí en l’erm desèrtic de la post-bombolla immobiliària. El miratge del vedell d’or ha resultat ser merda de cabra contaminada amb metalls pesats, invàlida fins i tot per a fer-ne adobs.

Sigui Júpiter o Jesús l’encarregat d’alliberar-nos del malson, restarem intentant sobreviure com ascetes en torre d’ibori. A l’espera d’un miraculós salvador que no sabem com s’ho farà, cal aferrar-se a l’esperança esmunyedissa de que el 2012 “la cosa” es començarà a solucionar.

Mentre arriba la tornada d’aquest messies cavalleresc que doni mort al drac que ens martiritza, l’associació de veïnes i veïns de can Ricart et desitja feliç consum i pròspera misèria, bo i recordant-te que untar de laxant la Visa tindrà el mateix efecte que injectar anfetes en la vena d’un pacient de la U.V.I.

Tinguem salut i amor, que els diners aviat seràn papers mullats en cagalló de bou.

dijous, 10 de desembre de 2009

Cooperants de fireta?


Una noticia al marge dels messmerda corre per l'univers d'internet i ens parla sobre la última notícia de moda, el segrest d'aquells cooperants pels deserts de Mauritània.

Ens diu això:

"Aqueta colla ja feien el París -Dakar quan existia i ara fan la seva aventureta particular, això sí pagant nosaltres!!!
Aquest any el pressupost és de 60.000€, dels quals l’ajuntament de BCN en paga 25.000 i la resta altres ajuntaments i entitats privades.


Ni la Caravana Solidària ni els seus impulsors formen part de la Federació Catalana d'ONG per al Desenvolupament
, que integra 83 organitzacions del país.
El president de la federació, Francesc Mateu, va admetre ahir que no comparteix el model de cooperació que es fomenta des de la caravana, però va defugir qualsevol polèmica.

Aquestes dades les he tret del diari EL Punt.
Crec que no es pot dir cooperants a aquesta gent (la majoria formen part de l’elit econòmica, política i mediàtica catalana) que amb els diners i la bona fé dels catalans van a fer unes vacances d’aventura amb els diners municipals.

Ser cooperant és una cosa molt sèria. No és anar a passar 20 dies d’experiències exòtiques pel desert amb inconsciència i irresponsabilitat.
I ara el rescat el pagarem dels nostres impostos!!!

Podeu llegir l’article “Los amigos de los pobres” que Marcos Roitman Rosenmann, doctor en Sociologia i professor Titular d’Estructura social d’Amèrica llatina a la Universitat Complutense de Madrid, publicava 3 dies abans del segrest. Ajuda a entendre al que són en realitat algunes ajudes que es fan anomenar humanitàries.

I tant de bo tornin aviat, però amb el sentit de l'ètica recuperat. Si no, per mi ja s'hi poden quedar una bona temporada i aprendran el que és viure la pobresa de veritat i no la que ensenyen a les revistes de cor, amb la reina fent petons a "un pobre negret"...és tant bona ella... "

dimecres, 9 de desembre de 2009

Ens ha deixat Emilia Llorca Martín.

AAVV la OSTIA, els millors!!!

Ahir dimarts 8 de desembre va morir la nostra estimada veïna, companya i amiga Emilia després d'un tràgic accident ocorregut el diumenge; en aquests moments d'impotència només el teu ímpetu, força i vitalitat ens manté fermes. Ja et trobem a faltar.


Amiga i companya per sempre

la barceloneta amb el aigua al coll


Conmocionats per la notícia, no ens podem estar de recordar-la durant tantes lluites compartides en la plataforma veinal contra l'especulació, al forat, a miles, hotel vela....

No t'oblidarem Emília!

A.V.V. de Can Ricart

diumenge, 6 de desembre de 2009

AVE, CAN RICART, MURITUREN TI SALUTAN!

I els polítics dels partits parlamentaris als lleons, doncs ens mereixeria més confiança com a senador el cavall de Jesús Gil ( enpoleïnat amb el bonic nom d’Imperioso), que cap dels presumptes representants del poble, més farts actualment (i de tant en tant) d'escalfar escons als “nostres” parlaments i consistoris.


La droga publicitària i l’addicció consumista varen dur a la majoria de la societat catalana a triar com a pastors, als “camells” que prometien oferir bona substància psicodèlica a la millor relació qualitat/preu, segons marquin les inapel.lables lleis del mercat.

Quan en ple “subidon” d’eufòria econòmica del turbo-capitalisme, s’assegurava que la festa era eterna, quasi tothom volia creure’s la bonica mentida . Els traficants de somnis venien creixepels miraculosos, on invertien els seus estalvis, fins i tot, els fabricants de perruques i les barberies de més prestigi. Ara, mentre ens afaiten ben afaitats, descobrim que no hi ha sopars de duro ni menús a quatre pessetes.

La pandèmica crisi globalitzada s’enquista tossuda, fins cronificar-se terminalment. La següent dosi del mateix que prenien és l’únic que revifa efímerament l’esperança dels ionqui-ciutadans: Un xute de jocs olímpics, una clentxeta de Fòrum farlopero o un Carlinyus Braun infumable que els hi ruli entre els dits fins que faci pudor d’ungla cremada. Tant se val que la nova festa sigui al preu d’empenyorar els coliseums dels rebesavis. Un cop desinflat el globus, la síndrome d’abstinència pot degenerar en una psicosi col.lectiva inaturable, que ens porti del corralito financer al desabastiment alimentari. La banda sonora d’aquesta apocalipsis metropolitana seran els crits a la calma de les mones udoladores, les mateixes que reien com a hienes fartades de carronya durant els temps de les vaques grasses.

Els sarcasmes del destí ens condemnen a contemplar el cadàver momificat de can Ricart, bo i vivint en rigorós directe la caiguda del imperi bancari-immobiliari i la seva guàrdia pretoriana. Que la història els jutgi sense clemència i, tant de bo, que trobem alguna manera d’esquivar compartir el mateix destí que Pompeia i no acabem enterrats sota una erupció de prevaricacions purulentes. Pregarem als Deus de l’Olimp l’arribada d’un nou Prometeu que ens alliberi dels voltors que se’ns mengen el fetge.

dissabte, 5 de desembre de 2009

Can Ricart i els negocis embarrancats.

El recinte fabril de Can Ricart és l’exemple paradigmatic de la tempesta immobiliària perfecte. Per damunt de la greu destrucció d’un patrimoni arquitectònic únic en Europa, declarat B.C.I.N. pel mateix conseller de cultura que n’autoritzà els enderrocs, hi ha un grapat d’interessos econòmics de molts milions d’Euros.


El conflicte arrenca en l’any 2005 amb una requal.lificació urbanística del 22@ que donà una escandalosa plusvàlua al marques de santa Isabel, mitjançant uns coeficients d’edificació de jutjat de guàrdia. Arrel d’aquest regal municipal, amb companyies tambè com la de les germanes Koplovit, la família del marques comença a fer servir la L.A.U. (llei d’arrendament urbans) per a foragitar de les naus industrials 35 petites i mitjanes empreses amb més de 250 treballadors. També anaven perdent els seus espais creatius dotzenes d’artistes de múltiples disciplines.

L’aliança dels afectats per a plantar batalla va unir una curiosa amalgama de patrons, proletaris, defensores del patrimoni històric, creadores culturals i veïnes i veïns afectats per la construcció d’un edifici que amenaçava de eclipsar-nos el sol i les vistes des dels nostres balcons. Tot plegat representava un potencial perill pels plans urbanístics especulatius dissenyats pel tripartit, que ràpidament infiltrà en la plataforma Salvem Can Ricart als submarins habituals, per tal de que la dirigissin.

La impresentable legalitat vigent va fer marxar quasi tothom, amb l’única excepció d’Hangar (que va guanyar els judicis). Les 35 pimes i la resta d’artistes baixaren per la força la persiana, una vegada vençuda la lluita per les persones. També es va perdre la defensa de les pedres, però la dura resistència no fou de bades i l’esclat de la bombolla immobiliària va fer embarrancar bona part del lucre calculat pel propi marques, durant pública roda de premsa, en 109 milions d’Euros.

Però mitjançant l’acord d’un conveni, l’ajuntafems va quedar-se amb la meitat de les 2’5 hectàrees del recinte, mentre que l’altre part ha estat venuda a la constructora Alza per uns 22 milions ( sens dubte, un bon pessic).

Ara, en el tros de propietat pública, hi ha prevista la construcció de l’anomenada "Casa de les llengüe"s amb un pressupost de 18 milions, mercès a una subvenció europeda. Per al càrrec d’arquitecta irresponsable ha estat triada la Benedetta Tagliabue, que pretén perpetrar una mena de hula-hop gegantí multicolor i mutilador del conjunt. Com a director del mausoleum lingüístic, qui millor que un ex “treballador” de la conselleria d’interior com en Jordi Pardo?

Quant tot el negoci semblava “atado y bien atado”, un inesperat gir malabaristic ha posat en perill un bon munt de 3%’s. Semblaria que les pedres es rebel.len, quant de sobte sentim comentar als seguretes del recinte, en el bar on esmorzaven, que s’han trobat les restes d’una vila Romana i que estaven les arqueòlogues esvalotades.

Excitats per aquesta possibilitat, una delegació de veïnes i veïns aprofitarem un dels molts forats de la tanca, per escolar-nos-hi per a fotografiar les troballes. Una setmana desprès, el diari Avui en feia públic ressò de la importància del descobriment, posant en greu risc de no complir-se els terminis en que les subvencions europedes s’han de gastar. El ja endarrerit inici d’obres, encara es pot retardar més, si s’ha de desenterrar tot un jaciment de primera magnitud.

La prova del seu pànic va ser evident el passat divendres 20-11 a les 12 del migdia, durant l’acte simbòlic de la posada de la primera pedra. Davant la convocatòria dels joves de la A.J.P. per a protestar pacíficament, la desproporcionada presència policial intimidatòria feia que toquessin a 4 o 5 antiavalots i 3 o 4 secretes per a cada un dels 10 o 12 manifestant. Fins i tot van arribar a seguir a un d’ells fins a casa seva per a requisar-li la cinta de vídeo que acabava de gravar durant l’acció. La “democràcia de’n Sauron” tornava a mostrar el seu veritable rostre. La pornogràfica despesa econòmica, en els temps que corren, els convé que no sigui notícia gaire airejada. No està el forn social per a gaires pastissos Hereu’s del Fòrum.

Des de l’A.V.V. de can Ricart estem convençuts que cal exigir responsabilitats polítiques i penals per totes les irregularitats i malifetes realitzades per aquests poders públics, teòricament obligats per llei a vetllar pels interessos col.lectius. Però ja sabem que en les millors botigues del món, a tota hora els diners tenen la raó. Dins del "model Barcelona", desembarrancar els negocis sempre serà prioritari enfront els llocs de treball, els espais de creació artística, les necessitats socials del barri, els valors culturals i l’ètica dels polítics professionals que, van de poltrona en poltrona, i cobren una pasta perquè els hi toca.


Joan Marca i Tristan, president de l’A.V.V. de Can Ricart.

divendres, 4 de desembre de 2009

Qui és en Jordi Pardo?


Segons ens informa un loquaç locutor de ràdio "macuto", a qui volem respectar l’anonimat, el tal Jordi Pardo àlies el "voltor ricardianis" sembla que va començar els "negocis" amb una empresa d’exposicions on va deixar darrere seu un presumpte tuf d’estafa considerable.

Amb aquest gloriós antecedent, va ser rebut amb els braços oberts en tota mena d’institucions i entitats col.laboracionistes. Destaquem el seu pas per la fundació Antoni Tàpies, on de ben segur va poder fer amistat amb l’actual director del museu d’història de la ciutat ("pàjaru" ja descrit amb anterioritat en aquest blog, pel seu alt valor ornitològic).

Més avançada la seva meteòrica carrera, va tenir l’important responsabilitat de posar oli en els engranatges de la maquinària repressora de la conselleria d’interior, a les ordres de la Montse Tura.

Altres fites de la seva epopeia laboral el van portar des del museu del disseny fins al Fòrum 2004, passant pel sector privat vinculat al 22@ i les indústries de la guerra que l’ajuntafems barceloní afavoreix en nom de la pau.

Aquesta és una primera aproximació al perfil del flamant director del "xiringuito" de les llengües, ex-repressor transmutat en defensa del multilingüisme, per obra i gràcia de la pedra filosofal de Can Ricart o potser millor dit, au fènix sorgida-(sòrdida), en aquest cas, de les cendres delictives de Can Ricart. Historiador, arqueòleg i presumpte còmplice convençut de les malifetes municipals, cal reconèixer que el nou càrrec li ve que ni fet d’encàrrec.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Hola don Pepito!

L’actual nivell de la dignitat política de la patètica plebs parlamentària, ens recorda molt a una famosa família de pallassos televisius dels anys 80 del segle passat. Les escenificacions mediàtiques dels “nostrats” representants institucionals són calcades a les memorables actuacions d’aquell quartet de putxinel.lis escanyols que vestien de vermell.
Si ens aturem a pensar en el perquè de la presumpta coincidència, descobrim que té la seva lògica en la similitud de gestos i discursos. La conclusió no pot ser altre que la igualació dels coeficients intelectuals dels dos públics als qui es vol convèncer per a participar en la màgia del espectacle circense.

Un clar exemple d’aquest rinxolar el rinxol del més difícil encara, el tenim aquests dies en el simulacre de posar una primera pedra virtual del xiringuito dels dialectes. Aquest bunyol arquitectònic, que fereix la sensibilitat de les pedres més curtides, ve amanit amb un concert cantamanyanes de pressupost estratosfèric.
Calculem que tant sols el muntatge i desmuntatge de la carpa plastificada, escenari, equip de llums i altaveus,sense contar els sous dels “artistes musicals”, costarà més Euros dels que guanya una persona honrada en una dura vida de feina precaritzada.
En els difícils temps que corren, d’austeritats pressupostàries i d’altres sacrificis econòmics, crida fortament l’atenció el malbaratament en lluentons i maquillatges que fan en l’interior del antic recinte fabril.

A tot això, la presumible vil.la romana de can Ricart resta soterrada per sota de la ballaruga brasilenya de dilluns, desvetllada desprès de 2000 anys i qualificada d'escadussera abans de tornar-la a colgar. I és que hi ha una mala peça en el tel.ler, quan una troballa arqueològica d’espectacular magnitud, fa nosa per a “la cultura” que monetàriament més interessa als poders malgovernants. Els goSSos de l’amo (3%) protegiran fidels la multimilionària subvenció europeda, llepant golafres les engrunes que caiguin al seu abast, bo i distraient l’honorable públic assistent amb notoris malabarismes ideològics i d’altres jocs de mans.

Foto: divendres 20, arriben els senyors feudals de la casa de les llengües a reconquerir can Ricart.

diumenge, 22 de novembre de 2009

Les restes romanes de can Ricart ocultades per imperatiu de l'ajuntament de Barcelona.





I sota la carpa, sota la seva vergonya i la mentalitat més escadussera, les troballes de la vil.la romana a can Ricart, del segle I dC, tornen a la foscor.










Fotografia del dia 8 amb restes a l'aire lliure, perfectament visibles des de les finestres del veïnat. Detalls de les troballes.





D
eu dies més tard, el mateix indret cobert de terra. (18-11-09)



dimecres, 18 de novembre de 2009

La carpa de la ignomínia -CONVOCATÒRIA-

Ja tenen preparada la gran carpa profilàctica enmig de can Ricart, on les autoritats i altres presumptes delinqüents, llepaculs i mercenaris celebraran amb tot l'escarni que et puguis imaginar la seva festa.

Arran del descobriment de divereses restes arqueològiques (una vil.la romana del segle I dC i valuosa arqueologia industrial) al recinte de Can Ricart, volem fer públic:

Que des de l'aprovació del projecte 22@, el Poblenou ha sofert un enderroc de gran part del seu patrimoni històric, que l'identificava com un barri obrer amb identitat pròpia. Els pocs vestigis aïllats que resten d'aquest valuós patrimoni estan en estat d'abandonament (part de "La Escocesa", "Ca l'Alier", "Can Ricart" o la fàbrica "Oliva Artés"). I en els que s'ha intervingut s'ha desvirtuat arquitectònicament el concepte original i s'han convertit en nous edificis d'oficines, lofts o hotels de luxe.

Can Ricart ja va perdre gran part de la seva identitat quan es va eliminar el teixit social existent, de treballadors i artistes, arran de la requalificació de terrenys que l'Ajuntament de Barcelona va tirar endavant a través del PERI Parc Central, i que va permetre guanys multimilionaris al Marquès de Santa Isabel.

Davant de tot d'això exigim:

1. -Què s'aturin totes les obres en curs al recinte de Can Ricart fins que no s'especifiqui quin és el valor de les restes arqueològiques (una vil.la romana i arqueologia industrial) trobades.

2. -Que es respecti el valuós patrimoni arquitectònic de Can Ricart, que va portar-lo a ser declarat BCIN (Be Cultural d'Interès Nacional) l'abril del 2008.

3. -Seguiment i control públic i transparent de l'ús que es farà de les subvencions europees rebudes per a la construcció de la Casa de les Llengües.

4. -Que s'inici d'un procés participatiu i democràtic obert al barri per definir els usos del valuós patrimoni històric existent a Poblenou.


Us convoquem a:


* Divendres 20 novembre a les 12h.- Rebuda a les autoritats en l'acte de col.locació de la primera pedra de la Casa de les Llengües. (Concentració davant de Can Ricart).

* Dissabte 21 novembre a partir de les 11h.- Paradeta informatvia (Rambla del Poblenou-Ramón Turró).

* Dijous 26 novembre a les 19:30h.- Assemblea informativa (Sala de Conferències - Centre Cívic de Can Felipa, c./Pallars, 277)



ENDERROQUEN EL NOSTRE PASSAT!
OCULTEN LA NOSTRA HISTÒRIA!
HIPOTEQUEN EL NOSTRE FUTUR!



entitats que donen suport:

Associació de Veïnes de Can Ricart, CSOA La Teixidora, Endavant-Poblenou, Assemblea de Joves del Poblenou, Associació Popular Octubre.



per adherir-se al manifest; envieu un e-mail a: apoctubre@gmail.com

més informació:
www.poblenou.org

dilluns, 16 de novembre de 2009

Vergonya cavallers, vergonya!.


Malgrat les dotzenes de casos de corrupció que arriben als jutjats últimament, les institucions catalanes no escarmenten. Si més no, en can Ricart, continuen amb l’obstinada destrucció i ocultació del nostre patrimoni cultural per tal de poder especular-hi econòmicament.

Quant veiem el ràpid soterrament d’una troballa arqueològica de primera magnitud, com és el ensopegar-se amb els paviments enrajolats d’una (o més) vil.les romanes, per tal de no posar en perill la milionària subvenció europeda per la casa de les llengües, restem esparverats. Com és possible que en la nostra societat suposadament civilitzada puguin passar aquestes coses i majoritariament quedin impunes?

Com a única resposta, ens ressona dins del cap la cèlebre frase atribuïda a Jaume I (i que dona nom al darrer treball discogràfic del grup Al Tall ): Vergonya cavallers, vergonya!.

Així doncs, que la vergonya més humiliant recaigui sobre totes i tots, si no som capaços d’intentar canviar les coses i esperem que vingui algú altre a solucionar-ho. Que la llefiscosa mala consciència ens desvetlli a mitjanit, si no renunciem al que tinguem planejat pel proper dissabte a la tarda i ens afegim a la convocatòria unitària de les plataformes en defensa del territori :





(I si insisteixen en mantenir el calendari festiu de la casa de les llengües, potser que ens passarem a saludar a les autoritats incompetents, el dia que apareixin a posar-se la medalla de les mentides municipals i la destrucció patrimonial en llur solapa llardosa)


“Qui es quedi en casa quan comenci la batalla,
i deixi la seva lluita pels altres,

aquest, haurà d’ésser previsor:

Perquè qui no comparteixi la batalla,

compartirà la derrota.

La guerra no evita ni tant sols a aquells qui intenten evitar-la.

Lluita doncs, per la causa enemiga,

tothom qui no ho faci per la pròpia”



Bertolt Brecht

diumenge, 15 de novembre de 2009

Avís per a periodistes i altres nàufrags:

Roda de premsa clandestina de l'A.V.V. Can Ricart anunciant el descubriment arqueològic.

La cèlebre frase de que un periodista no revela les seves fonts, no pot utilitzar-se per a autoasignar-se la paternitat d’una notícia que l’A.V.V. de can Ricart havia airejat feia una setmana (1part),(2part) i (3part). Les fotos que el diari Avui ha publicat divendres 13 i dissabte 14 de Novembre,
són fetes per membres de la nostra associació de veïns i veïnes.

Sembla mentida que individus com l’Albert Balanzà (periodista del diari AVUI), a qui com exmilitant de l’organització política Catalunya Lliure se li podria pressuposar un mínim de principis, parli de blogs i webs del districte d’Horta-Guinardó per a explicar les claus de la troballa.

D’altres periodistes de l’Avui que també s’han cobert de “glòria” informativa, han estat la Maria Favà ( “tant” arrelada al Poblenou) i un tal J. Sarsaneda que té la barra de signar en el peu de les fotos publicades divendres, com si fossin seves.

Ara, s’ha de reconèixer que, més enllà dels límits de la pocavergonya, s’han situat els articulistes de El Periódico. Asseguren, ignorant la realitat, que la troballa és un tros de mur de tot just un parell de metres i que només son unes "restes escadusseres".
QUE NO HAN VIST LES FOTOS???. Els "voceros" del P.S.O.E. tergiversen la realitat malgrat les proves gràfiques que els desmenteixen.


Els paviments enrajolats que vam poder retratar abans de què l’empresa arqueològica els hi “tirés terra”, parlen per si mateixos. Que pretenguin justificar el soterrar els jaciments amb l’argument de que cal fer una festa, és el súmmum. Està clar que no pot prioritzar-se una estona lúdica per damunt d'una troballa d’aquesta categoria. Esclar! que aquest descobriment no s'hauria "d'amagar" per la típica fe$ta institucional.

Incompatibilitat manifesta entre els serveis municipals i el patrimoni cultural.

Però si de debò pretenen celebrar el divendres 20 una festa, caldrà que hi anem totes i tots a dir-li's quatre cosetes ben dites:

-1- Exigim la reconstrucció completa de can Ricart.

-2- Volem que s’expropii la plusvàlua econòmica de la requalificació
del recinte ( que, segons sembla, l'explosió de la bombolla ha fet baixar dels presumptes 109
milions a 22'5).

-3- Cal portar a judici als responsables polítics d’un presumpte
delicte de destrucció del patrimoni històric, tipificat en l’actual
codi penal (per l'enderroc de les naus) i un intent d'ocultació de la importància de les troballes del segle I.

-4- declarar l’actual projecte de la Benedetta com atemptat
paisatgístic intolerable, i a la seva autora, persona non grata
en el nostre malmès barri.


Associació de veïnes i veïns de can Ricart (comissió guerrillera) .




Vam perdre la batalla de les persones

davant

la batalla de les pedres.

i ara,

les pedres es giren

contra de qui

les va fer vèncer....

sí,

fins i tot

les pedres es rebel.len ...



dimecres, 11 de novembre de 2009

On són els defensors de les pedres? (excavacions dins de can Ricart. Tercera part)



Del terrorisme urbanístic a l’arquitectura escombraria, passant per la destrucció del patrimoni històric, el 22@ ha volgut imitar el comportament d’un paquiderm en cel tancat dins d’un museu de porcellanes xineses.











Mentre l’especulació desbocada feia la feina bruta de foragitar les classes obreres del barri, la substitució social era potenciada des del suposat govern d’esquerres municipal. Més enllà de les actuacions públiques del tipus jocs olímpics i Fòrums, dissenyades com a grans “pelotazos” financers, hi ha hagut una tasca fosca feta pels sicaris dels partits.



Quintacolumnistes infiltrats en tota mena d’associacions i disciplinats militants amb aspiracions a recollir les engrunes del pastís, han aconseguit fer del barri l’actual aberració que haurem de patir d’ara en endavant. Com a dolorosa penitència inclosa en el patètic pecat de deixar a la guineu que vigilés el galliner, tenim un teixit associatiu tant esfilagarsat com addicte a la caciquil subvenció paternalista.

D’aquesta manera han fet i desfet el Poblenou al crit dictatorial del seu discurs lerrouxista. Un clar exemple d’aquests manipuladors que escenifiquen magistralment el conegut joc del poli bo/poli dolent el trobem en l’escandalosa complicitat de l’A.V. que te la seu en Can Felipa amb l’ajuntafems del districte.

Individus com el “senyor” Salvador Clarós ( àlies yellow submarine), presumptes defensors del valor patrimonial de les pedres arqueològicament correctes i expunta de llança de les reivindicacions veïnals, va de nº 31 en les llistes d’IxC al parlament. Com escolanet que vol anar a missa i repicar campanes al mateix temps, pretén enfrontar-se a uns governs corresponsabilitzats pels seus companys electorals. Com antic membre de la plataforma Salvem Can Ricart era, juntament amb l’actual director del museu d’història de la ciutat ( “senyor” Joan Roca), custodi de la llista d’adreces electròniques de la companyia ciutadana de can Ricart.


Més d’un miler de ciutadans i ciutadanes honrades varen donar diners per a comprar accions d’aquesta companyia, que es comprometia moralment a defensar l’unitat i la preservació de l’antic recinte fabril. Però el dia que començaren els enderrocs, CASUALMENT, els dos noms propis abans esmentats, havien perdut les llistes que custodiaven i aquest miler llarg de persones no varen poder ser advertides de la destrucció que s’estava cometent.

Ara, davant de la profanació que la “senyora” Benedetta pretén perpetrar al cadàver de les naus centrals, ens preguntem ben estranyats: On són els defensors de les pedres?

L’esperpèntica momificació que aquesta aprenent de taxidèrmia planeja és comparable a realitzar un taller de graffits per adolescents damunt les ruïnes de l’amfiteatre romà de Tàrraco. Si més no, els colorins estridents serien els mateixos.




Les fotografies de les recents excavacions pertanyen a la zona interior de les naus de can Font i els baixos de la cereria. Aquesta última és la gran lona amb la recreació virtual de com quedarà aquest indret i han tingut la barra de cobrir la façana del que va ser el bar Pacos situat al bell mig de la plaça.

Diuen que les comparacions són odioses. (excavacions a can Ricart, segona part)


Després de consultar qualsevol oracle mínimament competent, s’arriba sempre a la mateixa ineludible conclusió: El futur de la casa de les llengües a can Ricart haurà de passar pel mateix tràngol ( o pitjor) que el de la biblioteca del mercat del Born, o també el que va patir en el seu moment el mercat de st. Caterina (que casualment va passar pel despatx Miralles-Taglibue) i va suposar l'entrada de la especulació salvatge (a lo Millet) en el seu barri, el de la Ribera.

Tot i així, hi ha 4 diferències que distingeixen de lluny a can Ricart entre els altres casos, que són les següents:

- Les dimensions ( el recinte de can Ricart és, pel cap baix, 10 vegades més gran que qüalsevol mercat clàssic barceloní, uns 56.000 m2).

- El fet de que les naus fabrils poblenovines tenen una part de “propietat” privada, dedicada a la cria de mosquits, puces i paneroles.

- L’escandalosa plusvàlua en la requalificació dels terrenys per enriquir un marqués, que casualment dirigeix el Wol Trade center del Maremagnum portuari.

- La destrucció de 250 llocs de treball en 35 petites i mitjanes empreses, bo i foragitant dotzenes d’artistes dels seus espais creatius.

Doncs ja veieu que en el barri no tenim res que envejar a cap cas d’especulació en el casc antic, ni en la resta de la ciutat. I és que el cas Millet sumat al cas Pretòria en son un joc d’infants al costat dels taurons urbanístics del 22@.

Aquestes excavacions les trobem al costat de la nau cremada (intencionadament) que donava la deguda inspiració i aixopluc als artistes de can Font (Nau 21)

dimarts, 10 de novembre de 2009

Tenim les fotos de les primeres excavacions! (Primera part)



Una de les nostres fonts d’informació habituals, ens ha fet arribar les fotos de les primeres excavacions, dins i fora de les naus de propietat municipal.

Hi ha llocs on han extret uns pocs centímetres del ciment que formava els terres, i d’altres on els munts de terra extreta supera amb escreix la treintena de metres cúbics.

Encara hi ha indrets on es veu que han de seguir indagant i els pous, camins, desaigües, canals, el que podria ser mosaics i etc, només els estan cercant en la part del recinte que te propietat pública. La part que ara és de la immobiliària Alza, pot amagar qualsevol altre sorprenent troballa.

L’absoluta impunitat amb que qualsevol es pot passejar i fer fotos entre troballes arqueològiques tant prometedores, fa presagiar que el dia menys pensat, els saquejadors d’amfores i similars entraran a fer negoci dins del recinte.









Aquestes fotos corresponen a la zona excavada de la gran nau central de dos plantes de can Ricart enderrocada durant el novembre de 2007.

divendres, 6 de novembre de 2009

Ruïnes Romanes a can Ricart?


Rumors sense confirmar, però provinents de fonts ben informades, ens han comentat la possibilitat de que s’aturin les obres que tot just iniciaven en l’interior del recinte. En començar a excavar al costat de la nau on ha d’anar la casa de les llengües, han aparegut unes restes que podrien ser d'una vila de l’època Romana.

De confirmar-se la troballa, potser posposin la festa d’inauguració de les obres, on diu que hi vindria en Gilberto Gil a posar la primera pedra, a finals del mes present. Recordem que això de la casa de les llengües és “Hereu” d’una de les exposicions del Fòrum de les cultures, que va iniciar-se amb una rua de’n "Carlinyus Braun" i l’alcalde Clos ballant samba dalt d’un autobús descapotat ( patètiques imatges que ens quedaren traumàticament gravades en la retina, amb el punxó de la vergonya aliena).

En el cas de que realment calgui endarrerir més el tema, creiem que pot arribar a perillar la subvenció "Europeda" de 20 milions d’Euros, en caducar els terminis d’execució de les obres, presumiblement previstos en els convenis que tinguin signats.

Així doncs, Can Ricart continua essent una inesgotable font de sorpreses. Ja sols ens faltaria que des del museu d’història de la ciutat s’intentés amagar la troballa. Llavors potser, el seu director ( àlies “el trepa del patrimoni” i ex “submarinu” infiltrat en la plataforma salvem can Ricart) acabés inculpat per prevaricació per algun jutge que es decidís repartir “Garzonades” a tort i a dret, bo i estirant el fil dels 109 milions d’Euros de plusvàlua en la requalificació dels terrenys ( més del doble que en tota la trama Pretòria). La pilota pot estar ara en la taulada de’n Joan Roca, que no sabem si ja ha creuat el riu Rubicon (alea jacta est) o encara es troba amb el cul en remull dins del rierol que separa Pinto de Valdemoros. Sigui com sigui, corre el risc de que l’endinyin una “Grande Marlasca” que “se cague las patas pabajo”. I es que, últimament, no està el forn per a gaires ensaïmades…….

primera foto de J.Marca: Mentre s'aclareix que passa amb el subsol, les naus teòricament protegides del recinte es van esquerdant escandalosament, 4-11-2009.

segona foto de Rafa Reina: Joan Roca defensant el seu projecte a can Ricart, 2006.

dimecres, 4 de novembre de 2009

La trama "pretòria" i la guàrdia pretoriana

Els (presumptes)delinqüents luis garcía(alies Luigi)-luis prenafeta-macia alavedra-bartomeu muñoz

La presumpte corrupció sociovergent i les presumibles complicitats per omissió, diu que han estafat 45 milions d'Euros. Això és gairebé la meitat dels 109 milions de la plusvàlua de Can Ricart, encara per investigar judicialment.
Per primera vegada des de l’inici del postfranquisme, un jutge mana detenir diversos individus de diferents partits, inculpats per la mateixa presumpta trama corrupte. La unitat política de les diverses màfies governants, secretament agermanades sota l’aixoplug de la miraculosa plusvàlua immobiliària, i impúdicament airejades per l’addicció publicitària d’un magistrat estrella: ON ANIREM A PARAR!.

Les crides llençades per evitar judicis paral·lels ressonen ensordidores, com tempesta electromagnètica entre les ones hertzianes. La idea del oasi Català naufraga en les putrefactes aigües del toll enfangat, mentre que els paràsits que hi feien cau, enarboren desesperades banderes de confiança en el sistema i llurs institucions. Tenen por de prendre molt de mal si s’estira de les mantes que impedeixen l’imprescindible oxigenació dels vents del canvi. Mentre, les veïnes i veïns del barri de Singuerlín celebraven públicament amb cava la detenció de l’alcalde colomenc, destacat militant del P.S.C. i fill de l’antic alcalde “del movimiento”.

La desafecció generalitzada penja com espasa de Damocles damunt el nus que lliga la credibilitat social en tota la martingala de tripijocs actual. Com pot ser que calgui una síndrome d’abstinència de protagonisme d’un togat madrileny, per a que algú actuï al respecte? On han estat els suposats responsables d’evitar delictes, durant aquest temps passats de urbanístiques bacanals lucratives?

Sembla ser que de moment, el tema està en la compra-venda d’uns terrenys per a blanquejar capitals d’origen desconegut: De quin 3% surt aquest doll de diner negre? Quants palaus de la música s’amaguen sota la punta del iceberg de la trama Millet? Perquè (segons informen els mitjans burgesos) a cadascun dels 8 detinguts, en el cuartelillo els hi han donat dos mantes amb l'onada de calor que tenim damunt?

Tant de bo que la presumptament democràtica i Catalana policia dels mossos, entre pallisses a estudiants anti-bolonya i cops de porra als membres d’unió de pagesos, trobi temps per a detenir també algun que altre corrupte (d'alta volada). Tampoc estaria malament que algun cop es doni resposta als interrogants que desvetllen tanta inoperància davant del que fa molts anys és vox populi, i s’obri una veritable investigació sobre els enriquiments patrimonials.

Li recomanem al capo Sauron que inicii les perquises començant per casa seva i s’estalvii haver de demanar ordres d’escorcolls judicials, que puguin desviar els mèrits de la medalla mediàtica cap a la judicatura de la capital de l’imperi. Ja sols ens falta per veure una autodetenció en plena roda de premsa del conseller d’interior, per demostrar la seva honradesa i, de passada, aprofitar l’avinentesa per a demanar-nos el vot per a quant surti del talego. Seria l’esquizoparanoia elevada a la insuperable categoria d’art televisiu surrealistament abstracte.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Fem 4 números.


Diuen les estadístiques oficials que al estat escanyol hi ha 1 milió d’aturats sense cap subsidi. Si a cadascun d’ells se li donés una paga de 420 Euros, el cost mensual de la mesura seria de 420 milions d’Euros. Si multipliquem aquesta xifra per 12 obtenim el cost anual per a les arques d’en ZP : 5.000 milions d’Euros, la meitat del que s’han gastat en “salvar” una sola caixa, la de “Castilla y la Mancha” ( 9.000 milions).

Com que , de moment, la generositat estatal amb els menys afavorits sols arribarà a 300.000 aturats, 300.000 X 420 X 12 = 1.500 milions d’Euros. Arribem a la cartesiana conclusió que salvar el cul de la “Caja Castilla y La Mancha” val 6 vegades més que omplir les boques afamades d’un milió de ciutadans.De fet, en comprar una quinzena d'avions de combat l'exèrcit rojigualdo "inverteix" 1200 milions.

Les matemàtiques son de les poques veritats en les que podem creure, en aquestos tristos temps on cal esforçar-se en evidenciar allò que és obvi. Així que seguirem fent comparacions de macroxifres, per tal d’intentar aclarir-ne 5 cèntims.

Els consells directius de les empreses que cotitzen en borsa, l’any 2008 es van apujar els sous un 53% de mitjana, malgrat les pèrdues econòmiques que patien llurs empreses. Diu hisenda que el terme mitjà d’aquests sous supera els 5.5 milions d’Euros anuals. Mentre, jo treballo amb contracte precari per cobrar 714 Euros al mes.

Els bancs i caixes han prestat a les immobiliàries 425.000 milions d’Euros per a construir 1’5 milions d’habitatges, que resten criant teranyines a l’espera de trobar qui els compri. Comparant la xifra amb la de l’estafa de Madof ( 50.000 milions) la trobem quasi 10 vegades més gran. L’estafa piramidal de les plusvàlues en la requalificació de terrenys, orquestrada des dels ajuntaments, comunitats autonòmiques i l’estat, deixa empetitida la prestidigitació comptable del “mag de les finances” Ianqui.

foto, text de J. Marca.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Que se vayan todos! Barcelona més puta que mai !!!

canvia el cromo del Clos pel de l'Hereu i afegeix a qui creguis convenient, Millet, Pilarin (Esplugues-Caufec), etc... per ex.? (el cartell està reciclat, però és vigent, neng!)

Avui, com totes sabem, hi hagut un altre cas de pressumpta corrupció als ajuntaments de Catalunya. Fet que com és habitual fa anys que es denuncia per part de la societat popular sense cap repercussió. A més, una contradictòria informació apuntava que també s´estava escorllonat la seu d´Urbanisme de l´Ajuntament de Barcelona... Tant n´és si és cert o no... Per què poca gent dubta que en aquest últim ajuntament, està per esclatar la mare de totes les corrupcions: Trenta anys de corruptel.la on pràcticament no es deu de salvar ningú.


Un cas més, Santa Coloma, amb possibles ramificacions a Sant Andreu de Llavaneres, Badalona i Barcelona, afegint-hi el senyor Millet, el Fòrum 2004, Bimsa,l´espekulació salvatge, la ciutat convertida en un abocador caríssim, etc.

Senzillament diem PROU, d´una manera simbòlica.

Per això un grup de ciutadanes i ciutadanes, de manera personal anirem a les 20h del vespre a la Plaça Sant Jaume (BCN) a expressar el fartes que n´estem d´aquests corruptes.

Farem una crida, que no es nova, alternant-nos de cara a l´Ajuntament de BCN i després de cara a la Generalitat:

Fora, Fora, Fora
Corruptes fora!

Animem a qui vulgui (serem 4 gats, però és igual), a que vingui.


Lloc: Pl. Sant Jaume (BCN) 20h Avui

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Foragitar els mercaders dels temples.

El monstre de l’aberració mercantilista ha contaminat els temples més sagrats! La cobdícia pel vil metall s’eleva als altars, santificada per la publicitat consumista! Blasfems i heretges trafiquen bruts negocis, bo i predicant als falsos profetes……

No, no parlo de que la catedral cobri entrada als “guiris” que, ataviats amb impúdiques vestimentes, passegen per la ruta del gòtic incitant als honrats carteristes al pecat. Els temples que em preocupen són més espirituals: Habitatge digne, alimentació saludable i cultura universalitzada. Tres suposats drets bàsics tant eteris com el misteri de la santíssima trinitat i tant neoliberalitzats com la Banca Ambrosiana.

Retaule "el crist anti-cívic?" en una pared maltractada de la plaça de la Gardunya.
Sense cap mena de respecte pel territori que heretàrem dels ancestres, depreciant les conseqüències mediambientals d’encimentar a dojo i venerant les plusvàlues requalificatòries com si fossin tòtems precolombins, varen inflar amb plans urbanístics especulatius la bombolla piramidal immobiliària.

Contaminant amb transgènics els ecosistemes fins desnaturalitzar-los irreversiblement, patentant llavors per comercialitzar miserablement el dret a la collita i empastifant d’agroquímics la terra, l’aire i les aigües, la indústria alimentària ens intoxica lentament amb la sopa bova precuinada, que ens empassem sense ni tant sols mastegar una mica.

Fundacions culturals com la del palau de la música tothora amb els caps de turc a punt pel sacrifici davant els lleons del circ mediàtic, obscures trames de finançament amagades sota túpides mantes (de les que s’assegura que més ens val no estirar) i manteros a la presó per vendre C.D.’s sense pagar copyrights, donen la mesura ètica de la societat que ens encercla sense treva, insultant-nos la intel.ligència amb un torrent de mentides descarades i realitats irreals.

Nodrir la ment, alimentar el cos i aixoplugar el cap sota d’un sostre, no poden ser articles de luxe per a unes poques butxaques “privilegiades”. Caldria prendre consciència de que encara que avui t’ho puguis pagar, potser demà el seu preu et resulti prohibitiu. A lo pitjor, tu pots acabar essent un altre dels molts marginats, a qui la millor botiga del món nega el pa i la sal, en menys temps del que et podries imaginar.

text de'n J.Marca, foto d'Eloy de Mateo.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Una vegada més la policia mercenària de la Generalitat és ridiculitzada en un mateix dia a Reus i Barcelona.

La primera mobilització del dissabte, protagonitzada per pagesos a Reus, ha estat atacada per un grup d'incontrolats del cos dels antiavalots dels mossos, en que n'ha resultat ferida molta gent i curiosament un càmera de la tv3, això que no només duia una càmera ben gran i visible que delatava clarament la seva condició de treballador periodista, si no que també duia el braçal color butanero imposat des de la conselleria d'interior per mitjà dels venuts del Col.legi de periodistes de Catalunya.
Altres irregularitats es van veure i molt greus, que posen en entredit la meravellosa democràcia que patim, quan posteriorment al mateix càmera de la tv3 la policia va intentar arrabassar-li la gravació sense èxit. Aquí les imatges en que veiem com l'envesteixen a cops d'escut ridículament.

Per la tarda, a Barcelona, vam participar en la manifestació convocada en solidaritat al pres polític Amadeu Casellas. Va ser una manifestació ben estranya, encara que des l'arribada dels mossos a Catalunya, ens em començat a acostumar amb allò que es va viure; el dret a manifestació va ser abolit d'una manera ben sibil.lina. Tots, absolutament tots els carrers que donen a la rambla del Raval, lloc de la convocatòria, estaven copats per furgons i policies a peu, que enregistraven aleatòriament a tothom que circulava en direcció a la rambla.

La manifestació es va fer però, restringida dins el mateix circuit en rodó de la rambla impossibilitats de sortir pels antiavalots. Només va ser quan es va desconvocar i vam sortir del "manifestòdrom", que la gent es va poder anar re-agrupant i novament vam partir en massa, en manifestació, pels carrers prohibits pels cívico-feixistes d'Interior i l'ajuntament.
Carrer del Carme, Rambles, Portaferrissa, Portal de l'Àngel, Av. de la Catedral fins a la Av. de Cambó es van sentir les proclames per l'Amadeu.

Tot i que la policia a desenes ens va perseguir amb l'ajuda d'un helicòpter, amb l'ajuda dels trolls de la urbana i els carrers més cèntrics col.lapsats per guiris i zombis consumistes, vam aconseguir fer sentir-nos, deixant novament a les "autoritats" en un ridícul estrepitós.

La manifestació per Amadeu Casellas va ser un èxit de participació (unes tres-centes solidaries) i el recorregut immillorable.

divendres, 23 d’octubre de 2009

Silenci absolut dels messmerdes de comunicació de masses davant la situació del pres polític Amadeu Casellas.


Avui mateix, 23 d'Octubre a les 12:10, un grup de vint persones han ocupat les instal·lacions de Catalunya Ràdio (Diagonal 614, M-L3 Maria Cristina, M-L5 Hospital Clínic), en senyal de protesta pel silenciament que s'ha dut a terme des dels mitjans de comunicació del cas d'Amadeu Casellas. També un nombrós grup de suport s'ha concentrat davant l'entrada de l'edifici, fins que passades les 14h, la policia mercenària de la Generalitat els ha fet fora de l'emissora. Info actualitzada

El més gros és que cap mitjà de comunicació de masses ha informat sobre aquesta protesta, ni l'emissora afectada Catalunya Ràdio, ha estat capaç de dir absolutament res.


divendres 23 octubre 2009

Catalunya Ràdio no informa d’una ocupació de l’edifici de l’emisora


Una vintena d’activistes solidaris amb el pres anarquista Amadeu Casellas han ocupat poc després de les 12 del migdia la seu central de Catalunya Ràdio. Ni l’emissora ni cap altre mitjà es fa ressò de l’acció.

Que un grup de persones ocupi la seu de la ràdio pública sembla que hauria de ser notícia. Tanmateix ni per l’emissora afectada (Catalunya Ràdio) ni per la resta de mitjans ho és. Quan passaven deu minuts de les dotze del migdia una vintena d’activistes han entrat a l’edifici de la ràdio de la CCMA “en senyal de protesta del silenciament del cas del pres Amadeu Casellas”.

Manifest:

Estem aquí per denunciar una situació insostenible. Nosaltres no podem comprendre com és possible que una persona estigui, avui, ara, en aquests moments, a punt de morir, de ser assasinada, en mig del silenci d'uns mitjans que suposadament són públics, que suposadament són nostres. La indiferència de tots els mitjans, tan públics com privats, és avui còmplice de l'assassinat d'Amadeu Casellas.

S'ha silenciat qualsevol intent de fer del cas de l' Amadeu una preocupació social. Estan matant l’Amadeu Casellas, pres anarquista català que va entrar a la presó a finals dels anys 70, per robar als que més ens roben: els bancs, i finançar, amb aquests diners, lluites obreres. L'Amadeu no va incorrer en cap delicte de sang.

Se'l castiga per denunciar la situació real que s'esta vivint a les presons. Donant noms i cognoms dels que maneguen aquesta màfia penitenciària, que beneficia els rics i perjudica als pobres. És per aixó que ara, a dia d'avui, porta 100 dies en vaga de fam i 11 en vaga de set, després de 23 anys tancat.

En aquesta situació dolorosa, la seva mare fa un any que demana reunir-se amb la consellera de Justícia, Montserrat Tura, o amb el director general d’Institucions Penitenciàries, Albert Batlle. Tots dos s’hi continuen negant: estan massa ocupats en coses importants.

L’any passat l’Amadeu va fer dues vagues de fam, ell les va aturar amb l'acord de que a la tardor del 2008 passaria a tercer grau, després del qual sortiria al carrer. Aquest acord s’ha incomplert, i encara ara cap dels responsables ha donat explicacions al respecte. Ara mateix el seu estat és molt crític i es troba incomunicat a la unitat hospitalària penitenciària de l’Hospital de Terrassa.

Exigim, perquè és de sentit comú, que el cas de l'Amadeu Casellas es faci públic i es difongui entre la gent.

Que els responsables polítics, el Secretari de Serveis Penitenciàris, Albert Batlle i la Consellera de Justícia, Montserrat Tura, donin explicacions del perquè s'arribat fins aquesta situació, on una persona ha estat més de 200 dies de vaga de fam, i està a punt de morir per la seva llibertat!

A vosaltres, les persones que escolteu aquesta ràdio, a tothom qui senti aquest cas com una injustícia, veniu a mostrar la vostra solidaritat amb l'Amadeu a la manifestació que hi haurà aquest dissabte a la Rambla del Raval a les 18.00h.

Amadeu, company, t'esperem aquí amb nosaltres.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

El decreixement arrela al barri.

Aquest cap de setmana, el centre social okupat i autogestionat La Teixidora, a acollit unes jornades decreixentistes certament fructíferes. Amb una norantena de persones entre els dos dies, l’èxit no ha estat tant sols d’assistència; des de l’intendencia alimentària fins als més que esperançadors resultats, l’organització d’aquest esdeveniment tant ben muntat, ens fan recuperar un bri d’esperança entre l’oceà d’alienació consumista que ens ofega, tant farcit de naufragis socials com d’hipotecats fins al coll.

Grups d’habitatge, d’alimentació, d’ensenyament, de coordinació, d’economia, de documentació... I un llarg etcètera de comissions amarades de dinamisme indòmit, per tal de fer front al inamovible ( fins ara) sistema capitalista.

David contra Goliat? potser sí, però ja està encesa la fornal que maximitza la producció de fones i pedres no ens han de faltar. El capitalisme caurà com fruita podrida que caldrà saber compostar.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Cal recolzar el consum agroecològic.


Hi ha un moviment, tant lent com imparable, de consumidors que prenen consciència de les seves responsabilitats ambientals, socials i de salut pròpia. Cada dia som més gent, fastiguejada de menjar plàstic enverinat amb textura de carbasó i soja transgènica com additiu universalitzat.

Afortunadament, encara queden unes poques pageses com cal, que elaboren els productes hortícoles amb l’orgull saborós de les coses ben fetes. És el cas de La Datzira, un projecte de vida basat en el respecte al medi amb majúscules, procurant defugir en tot lo possible l’esclavitut monetària del sistema capitalista.

Volem fer pública, des d’aquesta eina informativa de l’A.A.V.V. de Can Ricart, la nostra crida de suport a productores com ella, autèntiques mestresses del territori que interactuen amb el medi ambient sense agressions agroquímiques ni abusos laborals. La porta del C.S.O.A. La Teixidora ( c/ Marià Aguiló nº 35) està oberta tots els dijous a les 20’30h per rebre les cistelles del grup d’ecoconsum La Unió del Poblenou (socis i no clients de La Datzira), i per atendre qualsevol dubte de totes les qui us volgueu afegir. Us esperem a totes, no t’estiguis de passar-t’hi a tafanejar tot el que vulguis, preguntar indiscrecions i/o fer apologia verdulaire.
Ens veiem qualsevol dijous al vespre, fins llavors, salut i bons aliments.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

El 17 d´octubre, traiem les teranyines del Forat… la lluita continua!


A l´octubre del 2006 la plaça va ser desallotjada per la policia de l'ajuntament i ara, dos anys més tard, tres persones estan esperant judici; els demanen entre 8 i 10 anys de presó per haver participat a la manifestació de protesta contra el desallotjament.
Convoquem aquesta jornada en solidaritat amb elles i per a recordar a l´Ajuntament que la plaça del Forat sempre ha estat activa i combativa.

Aprofitant que el Forat és un espai de trobada entre diferents grups i barris, us convidem també a compartir les vostres lluites, ja siguin antirrepressives, antirracistes, en contra de l´especulació immobiliària, en defensa del territori, d´aquí o de lluny…

Convoquem als col.lectius a muntar una paradeta informativa, exposició fotogràfica, projecció de vídeo o qualsevol altra activitat a la plaça.
Serà una jornada lúdica i d´intercanvi i coordinació de lluites.

Esperem que sigui un dia típic al Forat: jornada de curro al matí amb xiringuitos informatius; paella i veïnatge popular al migdia; intercanvi i
coordinació de lluites després de dinar; i per a rematar el dia, el tercer festival de flamenc del Forat amb concerts i tapes a l´aire lliure.

Agraïm als col.lectius que participin que ens diguin què necessiten i què portaran, per a així coordinar-nos millor. I per a les que vingueu i no
formeu part de cap col.lectiu, no cal avisar! Esteu totes convidades!


El programa de la jornada :


10:00 plantada de xiringuitos a la plaça
12:00
cercavila pel barri, plantada d´arbres i activitats per als nens

13:00
comença la projecció de documentals sobre barris en lluita als
locals del barri (L´antiga Recicleta i l´Ateneu Llibertari del Casc Antic)
14:00
paelles vegeta i de marisc a bote

17:00 micro obert (per a intercanvi i coordinació de lluites) amb te
marroquí, cafè i pastissets)
20:00
el III Festival de Flamenc del Forat, amb concerts, corro flamenco
i tapes a l´aire lliure.

foto de J. Secall, Forat de la vergonya oct. de 2006, durant un dels dies de l'atac dels antiavalots de l'ajuntament.
video
de dvactivisme de l'última jornada de la brutalitat municipal contra el parc del poble, enllaçat damunt del cartell en vermell.