dissabte, 30 de maig de 2009

La injustícia escanyola “aprieta però no ahoga”

El tribunal prostitucional del imperi ha patit un rampell de benvolença jurídica; davant l’incredulitat de propis i estranys, ha fet gala d’una generositat democràtica més pròpia d’altres contrades.

El cas és que, sembla ser, que els companys d’Iniciativa Internacionalista podran presentar-se a les properes ereccions europees. Diem companys perquè el nº 3 de la llista és el nostre amic Garganté, sindicalista dels autobusos de T.M.B. i conegut “terrorista” que denunciava no tenir dos dies de festa a la setmana, mentre els directius de la seva empresa cobren 8.000 Euros al mes (dels diners públics, que els honrats ciutadans els hi paguem).

Des d’aquesta humil eina d’informació, ens felicitem de la derrota dels feixistes intolerants que pretenien silenciar el nostre dret al lliure vot.

dimecres, 13 de maig de 2009

La xemeneia de can Ricart està més escardada que la confiança financera.


Fa més d’un any i mig que la pàgina web de la plataforma Salvem Can Ricart està “silenciada”.
Alguns individus que tant s’omplien la boca amb la defensa del patrimoni arquitectònic, com en Joan Roca i en Salvador clarós, des de llavors resten muts. No tant sols se’ls hi va menjar la llengua el gat, a més a més, en la última bogada, van “perdre” el llençol on custodiaven el llistat d’adreces electròniques del miler llarg d’accionistes de la companyia ciutadana que varem crear. D’aquesta manera i amb la indiferència hipòcrita de l’A.V.V. de Poblenou van evitar que a la gent que havia pagat diners per a que se la informés de les novetats se’ls pogués posar al corrent dels enderrocs del recinte.

Veient al Joan Roca, novíssim director del museu municipal d’història i al Salvador Clarós trepant per les llistes electorals d’Iniciativa, no ens cal ser gaire espavilats per a treure conclusions.
Hi han “mutis a lo Fòrum” que ho diuen tot.
Tampoc s’escolta gens la veu del director d’Hangar, “senyor” Pedro Soler: Els seus silencis fan massa pudor a addicció escandalosa per les subvencions públiques que pateixen alguns auto anomenats artistes.
I com que qui calla atorga, el descarat quintacolumnisme que van protagonitzar (recordeu l'affaire INSIDE amb Indra i el 22@ més Hangar i Niu, per exemple), és còmplice necessari dels enderrocs que afirmaven voler evitar.
El canvi de bandol d’uns pocs va ser la benzina de les excavadores d’enderrocs Benjumea S.A.

Ara, envoltades per les restes del naufragi financer, les naus sense sostre d’un conjunt que era únic a Europa, veuen com la xemeneia de l’antiga fàbrica els hi pot caure damunt durant la propera ventada.
Un element arquitectònic de la importància de la xemeneia de can Ricart no hauría de poder quedar abandonada a la seva sort sense conseqüències judicials.
Ens veiem obligats a repetir que en l’actual codi penal, la destrucció del patrimoni històric és un delicte, encara que sigui nomès per una xemeneia.

d'Esquerra a dreta alguns dels responsables (per acció o omissió) del desgavell:

Joan Manuel Tresserras i Gaju, Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.

Joan Roca, recent director del museu municipal d’història de BCN.

Pedro Soler, director d'Hangar.

Salvador Clarós, vocal de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou, i que va ser el president de la mateixa a partir del 2001 i durant els anys en que es va sentenciar el barri a la destrucció i fins a la
transformació barroera de la que patim ara.

Narvaez, polític, ex guardia urbano, regidor del districte de st. Martí.


La canilla d'hipòcrites que ( sota la pressió documental avalada per catedràtics universitaris, S.O.S. monuments, etc), van veure’s obligats a declarar B.C.I.N. ( be cultural d’interes nacional) el conjunt del recinte fabril, continuen actuant fent un frau de llei. La seva deixadesa de funcions segueix essent de jutjat de guàrdia.

Si des de l’A.V.V. de can Ricart creiessim en el sistema judicial i tinguesim els diners necessaris per a poder posar querelles, ja hauríem anat als tribunals amb un bon feix de fotos i documents.
Però com que no es donen cap dels dos anteriors requisits, tant sols podem utilitzar la modesta eina d’aquest blog per a exercitar el dret al pataleig i deixar testimoni del desori actual amb l’esperança de que els votants de les properes eleccions i la història puguin jutjar-los a tots.

Davant de la brutalitat urbanística, davant la màfia institucional, davant la política neoliberal de l'ajuntament de Barcelona, ni oblit ni perdó!

dilluns, 11 de maig de 2009

El veritable rostre de la crisi.


Mentre els responsables de l’actual situació econòmica profetitzen falses primaveres de recuperació, la realitat s’imposa tossuda i despietada. L’anomenat quart món fa metàstasi social entre els que en els bons temps eren “afortunats” mileuristes.
Nomès en la Catalunya central, mig milió de ciutadans són oficialment morosos; els seus cognoms omplen llistats bancaris d’impagats. Exèrcits d’insolvents asetgen la liquiditat del sistema bancari fent escacs al vulnerable “cor” del capitalisme.

Però si en el nostre país hi ha escarafalls grotescos, en el país del costat l’esperpent trenca les mesures de qualsevol escala. La penúltima de l’ex-imperi (en Flandes es va pondre el sol), és que polítics corruptes, condemnats judicialment, donin classe en la universitat “Rei don Juan Carlos”. Reconeixem que el nostre vocabulari es queda paupèrrim a l’hora d’intentar definir el com se’ns queda el cos davant l’allau de perplexitat surrealista que contemplem catatònicament bocabadats.

Malauradament cal apretar amb força les dents quan tornem l’esguard a peu de carrer, empassant l’amarga saliva de veure gent malvivint a l’interior d’un vehicle espatllat que “decora” llurs finestres amb cartrons escrits on es demana si us plau, que no li robin el poc que li queda.
Aquests conciutadans que queden literalment aturats en la vorera dels nostres carrers creixen molt més de pressa que la pandèmia de la nova grip; però no son notícia prou digne per a sortir en els informatius de cap tele. L’assaig de la ceguesa social que practiquen els maSSmèdia ens durà irremeiablement al fons del penyasegat moral. Això sí, els que malgrat Bolonya puguin pagar-se els estudis en universitats com l’abans esmentada, tindràn un lloc segur en les llistes electorals més prestigioses.

dissabte, 9 de maig de 2009

Inauguració Can Saladrigas, exigim responsabilitats polítiques!

Demà, diumenge a les 12h.

Demà et felecitarem com et mereixes exc. Regidor Sr. Francesc Narváez!

divendres, 8 de maig de 2009

La fantasmagòrica transparència del no res.

Els blocs d’oficines del P.E.R.I. Diagonal Mar i el parc central del poblenou tenen moltes coses en comú. Edificats damunt del teixit social d’un barri, altre temps productiu i ara moribund, estan iguals de buits que les neveres dels exmileuristes amb hipoteca. Les grans façanes de vidre i les grotesques finestres en el mur del parc central transparenten un no res de disseny, amb una relació qualitat/preu comparable a la del vestit del rei despullat.

Igual que el sastre farsant afirmava que la tela era invisible als ulls dels estupits, els arquitectes espavilats s’han passat de llestos uns quant pobles. Amb la complicitat necessària del 22@, i la maquinària propagandística municipal treballant a preu fet en cosir una tela inexistent, volien enmirallarnos amb bombolles de sabó. Però de tant donar puntades d’agulla el l’aire inconsistent, l’etèrea bombolla immobiliària ha esclatat, esquitxant-nos els ulls amb els gasos lacrimògens dels nois d’en Sauron.
Abans de que les plusvàlues en la requalificació dels terrenys, les excavadores i les grues edifiquessin el miratge postmodern del Poblenou xupiguais, les veïnes i veïns gaudíem amb dignitat d’un barri obrer, humil però honrat. Amb l’esclusió econòmica de les classes socials menys afavorides financerament, mitjançant la meteòrica puja del preu del habitatge i el mobing immobiliari a les rentes de lloguer antic ( abans de la L.A.U. tant abundoses), sols els fantasmes del record del que hi havia hagut omplen la buidor del paisanatge.

En absoluta coherència amb la seva responsabilitat per tot plegat, el cinisme governamental sembla tornar-se sarcasme. Els principals responsables de la destrucció del patrimoni humà i arquitectònic, “senyors” Hereu i Tresserras, han acordat el trasllat del museu d’historia natural al edifici Fòrum. La buidor del mausoleu de l’arquitectura tripartita s’omplirà de cadavers dissecats: quina gran metàfora!!!. A mig camí entre Maquiavel i Grouxo Marxs, els “responsables” polítics tornen a superar-se al rinxolar el rinxol, deixant-nos esfareits, garratibats i esmaperduts. Mentre tant, el seu urbanisme de pasta de moniato i pa sucat en oli, continua alimentant la crisi amb la carn de canó de les classes populars. La nostra fam és el seu sustent.

dilluns, 4 de maig de 2009

L’amarg regust del Tamiflú.

Sembla ser que la població comença a adonar-se de que la cobdícia capitalista ha obert de bat a bat la capsa de Pandora. Qui més,q ui menys, pren consciència del que se’ns ve a sobre: Les set plagues d’Egipci campen globalitzades, cavalcant desbocades per arreu. En qualsevol moment ens pot caure damunt una pluja de granotes o podriem veure les aigües del mar roig tornar-se a separar. Els apòstols apocalíptics hem deixat de predicar en el desert l’evangeli decreixentista i una gran torre de Babel d’alarmes fonamentades s’eleva altiva enmig de l’estupor social generalitzat.

Davant d’aquest horitzó Hecatòmbic, costa fins i tot trobar nom escaient a la nova amenaça de moda: Que si la pesta del porc, que la si grip mexicana, que si l'influencia porcina, que si el virus A, que si H1N1, no hi ha manera de posar-se d’acord. Posats a batejar i donat que el primer cas a Europa es va donar a l’hospital d’Alamansa, des de l’A.V.V. de Can Ricart proposem que se la conegui com a “El nou mal d’Almansa”. D’una banda potenciaria la sobèrbia europea, doncs deixaria clar que el realment important és el fet de que arribi la suposada pandèmia fins la porta de casa ( el que passi per Amèrica no té cap importància). D’altre banda, Catalunya va ser el primer país del món fora de Mèxic en transmetre els virus entre els ciutadans autòctons ( això també convè evidenciar-ho).

Més enllà de la qüestió de nomenclatura, caldria saber que hi ha de debò al darrera de tant de soroll, no fos cas que fossin closques de nous buides simulant el galop dels quatre genets. I el que està clar és que si hi ha pandèmia, de res serveix defugir-la; estem condemnats a superar-la o morir en l’intent.

Aquest segon propòsit, de moment, sembla poc probable. Diu que la mortaldat, fora del focus inicial, pot ser d’un dos per mil (0’2%). El nivell és similar als morts anuals per la contaminació atmosfèrica i la pol·lució dels tubs d’escapament dels cotxes que continuen fabricant-se a milers cada dia. Els governs “civilitzats” del vell continent donen els diners públics a fons perdut per tal de que les línies de muntatge no s’aturin. Són els mateixos governs causants de les múltiples crisis que convergeixen damunt nostre, i que de segur veuen molt bé que es parli d’un altre cosa. Res millor per a distreure el ramat que amenaçar amb la vinguda del llop. Tampoc cal oblidar que les empreses farmacèutiques, pilar bàsic de l’economia occidental, trauràn una bona picossada de la histèria col·lectiva que farceix els mitjans de desinformació massiva. Aquests últims també són esquitxats per les engrunes del pastis. Els crits d’alarma afavoreixen als missatgers mediatics de la mateixa manera que els tocs a sometent donen importància al campanar; mentre els parroquians s’entretenen en escoltar el repic de les campanes, no es pregunten pas pels beneficis milionaris de la plusvàlua en la requalificació dels terrenys on s’edifiquen les torres d’ibori amb els fonaments de fang que ens farceixen el paisatge.