dimecres, 29 de juliol de 2009

Aquesta matinada han tornat les tocineres del Sauron al C/Marià Aguiló.


Un poeta romàntic ho podria descriure així:

“Han tornat les obscures tocineres. Les seves rodes al carrer Marià Aguiló s'aturen. I altre volta armats amb l’ariet de la prepotència una altre casa han esbotzat”

Però resulta que no té res de romàntic que et despertin a les sis de la matinada a cops de mall i et facin fora de casa. Ningú pot reivindicar-hi res de poètic a que dotzenes d’uniformats foragitin mitjançant la força tot un bloc de vivendes socials okupades.

Això és el que ha passat aquest matí al nostre barri. Sense cap avís previ de part dels jutjats i amb nocturnitat i quadrilla, els goSSos de'n Sauron han buidat un edifici per a deshabilitar-hi els habitatges. Això vol dir que darrera dels de la catxiporra han entrat una brigada de paletes de la deconstrucció, a rebentar banys i cuines, a
esfondrar terres i sostres, a foradar canonades i baixants…… en altres paraules, esclafar un grapat de llars per tal de que no puguin tornar a ser-ho, a deixar-les vandalitzades.

Els mateixos poders polítics que, presumptament, ens malgovernen requalificant els terrenys del miniestadi o que han de córrer a retirar la medalla d’or de la ciutat al director de l’Orfeó Català, potencien el suposat dret capitalista a especular amb una necessitat bàsica per damunt de qualsevol altre cosa.

Sense quasi ni temps per a recollir els objectes més personals, la vida ha fugit dels pisos desallotjats i vandalitzats. En un obrir i tancar d’ulls, unes quantes veïnes han ingressat en la categoria de nòmades urbanes en cerca d’aixoplug. Els uniformats que han justificat el seu sou i una immobiliària que ha complert amb la seva obligació de fer negoci, són estampes del paisatge de Poblenou, malauradament cada cop més repetides. El fàstic i la ràbia que sentim en l'associació de veïnes i veïns de can Ricart davant d’aquest panorama tant repugnant, al final pot acabar per ennuegar-se-l’hi a més d’un.

dimarts, 28 de juliol de 2009

Paella de Diumenge, en record de Ferrer i Guàrdia.

L’associació de veïnes i veïns de can Ricart s’alegra de convocar-te a una paella de Diumenge, en record del mestre Francesc Ferrer i Guàrdia. A punt de complir-se 100 anys del seu afusellament, volem reivindicar la importància històrica de la seva figura i la transcendental tasca pedagògica de la seva escola. Projectarem el documental “una vida per la llibertat”, que analitza la vida d’aquest il.lustre personatge.

La paella serà el proper diumenge 2-8-09 a les 14h en el C.S.O.A. La Teixidora (C/ Marià Aguiló nº 35) i serà “mar i muntanya”. Vol dir que hi posarem conill, pollastre, llagostins, sèpia, cloïses…… i malauradament no hi haurà opció vegetariana. El preu per plat serà de 3 Euros i sols inclourà aigua mineral per beure. Begudes alcohòliques, postres, etc, cal portar-los de casa o comprar-los en la botiga de queviures de la cantonada.

Cap a les 16h esperem començar a projectar documentals fins prop de les 18h que marxaríem a cloure la tarda amb una visita a la platja i bany de germanor.

dilluns, 27 de juliol de 2009

El pont de fusta de la fàbrica a punt del col·lapse.

foto del 16-2-09

L’aspecte lamentable del pont de fusta de can Ricart parla per si mateix. Durant el vendaval del mes de Gener, va perdre bona part del sostre. Durant dos llargs mesos de pluges generoses, la humitat es va anar acumulant fins que ben entrat el mes de març, varen posar-hi una lona.


A dia d’avui, les bigues del antic pont, tenen aspecte d'estar podrides i amenacen de col·lapsar damunt dels treballadors d’Hangar o de qualsevol altre projecte de persona humana, com ara els suposats artistes que hi acostumen a circular, per no parlar dels animalons que hi viuen i els seguretas.

No ens agradaria gens que l’esquer de l’ampliació de m2 d’Hangar en els nous plans d’usos, amagui l’ham dels riscos laborals menystinguts. Recordem que fa pocs dies, un jutge ha demanat aclariments al regidor Narvaez sobre les advertències veïnals desateses que costaren la vida a un nen, esclafat per unes canonades perillosament amuntegades en un descampat del 22@.

Tot això passa en la part del recinte que és pública. La part de can Ricart privada ( en mans del marquès de sta Isabel) encara està pitjor. De què serveix la declaració de B.C.I.N. !!??

foto del 22-8-09

diumenge, 26 de juliol de 2009

Tot recordant l'esclat de ràbia ara fa cent anys:

“CREMI O NO, L'ESGLÉSIA FA PUDOR”.

Aquesta consigna acompanya al bloqueig de portes d'algunes esglésies barcelonines per a impedir la missa del diumenge 26 de juliol de 2009. L'acció commemora el centenari d'allò que fou una “Setmana Tràgica” per a l'Esglèsia i l'Estat, però que per a milers de persones significà moments de rebel·lió, comunitat, dignitat i aprenentatge.

“GUERRA A LA GUERRA DELS BANQUERS”.
La ràbia esclatà perque els reservistes de l'Exèrcit espanyol havien d'anar a morir a Melilla per a defensar els interessos econòmics d'explotadors com Romanones, Güell i Comillas, mentre que els fills dels rics, pagant, es lliuraven d'anar a la guerra. S'organitzà una vaga general, s'assaltaren armeries, es constituiren juntes revolucionàries, es sabotejaren ponts, vies de ferrocarril, cables telefònics...

“HIJO QUINTO Y SORTEADO, HIJO MUERTO Y NO ENTERRADO”.
Les dones van tenir un paper rellevant, tant a les manifestacions inicials com a la crema d'edificis religiosos que esdevingué més tard. Elles van dirigir la construcció de les barricades, juntament amb homes de totes les edats i nens. Cridaven “abans la insurrecció que la guerra”.

“L'ÚNICA ESGLÉSIA QUE IL·LUMINA ÉS LA QUE CREMA”.
Com a resposta a l'asfixiant presència d'ordres religioses a la ciutat, les insurrectes van incendiar més de vuitanta edificis. Atacaven una institució que exercia el control social i justificava la misèria de gran part de la població sense qüestionar mai la desigualtat.

1909 – 2009 LA LLUITA CONTINUA. Avui, altres noms, la mateixa explotació, segueixen convertint la nostra vida en guerra. Presoners de la nostra misèria
quotidiana, sortim en processó de vacances, peregrinem al centre comercial i comulguem amb les rodes d'un cotxe nou.

Els diners, el consum, el futbol, el civisme són noves religions que han entrat a competir pels feligresos, però l'Església, la de sempre, no ha perdut el seu poder.
Aquesta institució, gestionada com una multinacional, manté intacte el seu enorme patrimoni i rep cada any 150.000.000 euros de l'Estat espanyol.
Tot i que als seus temples hi han més turistes que creients, la jerarquia catòl·lica segueix imposant la seva hipòcrita moral. Encara avui pretén controlar i sotmetre els nostres cossos mentre encobreixen els abusos sexuals del seu clergat.
No podran.

NI DÉU NI CAPITAL

comunicat extret de barcelona.indymedia.org

divendres, 24 de juliol de 2009

Els nous brots verds i la ferotge farsa dels bufons.


La bogeria consumista continua essent addicta a llur fantasia esquizoparanoica. Castigant la realitat amb llur indiferència més xulesca, els “nostres” partits polítics escenifiquen magistralment la grotesca farsa de les 1000 mentides.

Patint símptomes molt similars a la demència per plumbisme, han transformat el país en una casa de barrets. Amb la dignitat del histriònic rei carnestoltes, la bufonada dels estatuts i el finançament es representa des de fa massa temporades en totes les portades dels mitjans de desinformació massiva. Autèntica cerimònia de la confusió, clarament orquestrada com cant de sirena que torça el rumb de la nau social cap els esculls del naufragi.

Treatalitzant els seus principis fundacionals, els botiflers d’E.R.C., els lerrouxistes d’Iniciativa i els roquefeleristes del P$OE, entonen l’eterna cantarella d’opereta amb la que volen autoinjectar-se sordina. Mentre, Convergencia, P.P i Ciudadanos, asajen noves dimensions per a l’expresió de la demagògia farisea parlamentària. Tots plegats, tenen la cara més dura que el formigó armat de la torre Agbar.

Si Moliere aixequés el cap i veiés el galdós espectacle del “tsunami amarillista” que creuava, a cops de dopatge pedalero, la millor botiga del món (pel mòdic preu de 1.000.000 d’Euros), tornaria a palmar-la d’un atac de surrealisme esperpèntic.



Si el que aixequés el cap fos Maquiavel, fliparia en colors al veure als seus avantatjats deixebles del G-8 reunir-se entre les runes d’un terratrèmol devastador. D’aquesta manera, les responsabilitats del terrabastall financer que han provocat, es desdibuixen entre els cascots amb ferum de cadàver enterrat. Les al·lucinacions psicòtiques dels manaires globals els hi fan veure tanys verds rebrotant de sota les pedres, talment com si fossin les males herbes que creixen ufanoses en els descampats del nostre estimat barri.

També va flipar en colors en ZP, que boig de content per poder tastar les engrunes del pastís, va comprometre prop de 50.000.000 d’Euros per tal de reconstruir una fortalesa mig malmesa, per alegria del amfitrió Berlusconi. Mentre, el patrimoni històric del Poblenou, des de can Alier fins a can Oliva Artés, cau a troços enmig de la complicitat criminal de les institucions.

Les veïnes i veïns de can Ricart, fartes d’acotar el cap davant la corrupció generalitzada, plantem els nostres propis brots que verdeixen en l’hort urbà del terrat del C.S.O.A. La Teixidora, recentment recuperada de les urpes especulatives de la sacrosanta propietat privada. El barri per a qui l’estima i la terra per a qui la treballa!.

foto i text de'n Joan Marca

Ara fa tot just 100 anys.

El centenari de la setmana tràgica ha arribat. A finals de Juliol de 1909, En els molls del port de Barcelona, les lleves de soldats que havien d’embarcar cap el Marroc es van insubordinar. Les organitzacions proletàries de la ciutat (coneguda com la rosa de foc) varen convocar una vaga general i els obrers del recinte fabril de can Ricart feien descarrilar tramvies per improvitzar barricades clavant cunyes de fusta entre els rails.

Començaven set dies de crema d’esglèsies, acolloniment burgès i ebullició bolxevic, que acabaren amb l’enèsim bombardeig del exercit escanyol sobre Barcelona. No és casualitat que la nostra sigui la ciutat de tot el món que més voltes ha patit els projectils dels canons al llarg de la història. Tampoc és atzarós que la immensa majoria de vegades, els militars rogigualdos foren els responsables de disparar l’artilleria agressora. L’afusellament d’en Ferrer i Guàrdia va culminar la típica luxúria repressora contra les ments més brillants i que des de sempre ha caracteritzat els uniformats mesetàris-Neandertals.
Avui les coses son molt diferents. A can Ricart ja no hi queda ni el rastre de l’antiga lluita de classes, mentre els tramvies circulen impunement per la considerada àrea verda del P.E.R.I. de Diagonal Mar. Ja fa més de 70 anys que els escanyols no utilitzen armament pesat contra les cases barcelonines i la destrucció immobiliària queda en mans de plans urbanístics com el 22@, que tenen el detall de fer fora les veïnes abans d’enderrocar cap edifici. Tot això que hem progressat.

Però tornem a l’arrel de la qüestió que desencadenà els fets i pensem en el perquè d’aquella guerra africana, coneguda entre la gent com “la guerra dels banquers”. Calia protegir les inversions colonials dels que finanaven les mines que aportaven matèries primeres cap el “primer món”, bo i espoliant el Magreb de les seves riqueses naturals a punta de baioneta. Això ara també ha canviat enormement, doncs ara surt molt més rendible colocar i mantenir dirigents corruptes que "trapixeixin" amb les multinacionals que mobilitzar tropes d’ocupació cap a l’altre costat de l’estret de Gibraltar.

Malgrat aquests evidents avenços evolutius, encara hi haurà qui cregui allò de que la història és cíclica, que tornem a estar on érem, que 100 anys no son res i de que ens canvien les mosques però la merda és la mateixa. Com si en l’actualitat els banquers poguessin provocar cap conflicte armat.