dimecres, 30 de setembre de 2009

La cantarella dringadissa.

El cante de’n Fèlix "Bitllet" en el palau de la música ha estat a l’alçada del millor festival eurovisiu. Però lo del folklore institucional que hi posava els diners públics, és de jutjat de guàrdia. L’ajuntafems, conselleria de cultura, de justícia, ministerios diversos, hisenda, oficines antifrau i altres entitats d’auditories són iguals de responsables de que la dringadissa a raig retronés ensordidora. La patètica sordina que en Tresseras intenta aplicar amb caràcter retroactiu, és un exercici d’hipocresia d’opereta que insulta tota intel.ligència mínimament sensible.

Diu que l’any 2002, el síndic de contes ja va advertir de que els balanços no quadraven. Però el mateix forat negre que s’empassava els calers, es va empassar qualsevol voluntat política d’investigar el “presumpte desfalc”. Em recorda enormement la manca d’investigacions policials respecte als atemptats dels G.A.L.(Per què serà?)

Mentre es desfalcaven milionades a cabassos, la precarietat laboral dels currantes permetia comissions estratosfèriques per a una cúpula dirigent. Una cantarella que es repeteix més que la cançó de l’enfadós. Com és possible que el palau de la música tingués més de 100 contes corrents al seu nom sense aixecar cap “llebre”?. Com es pot enganyar tanta gent durant tant de temps, sense la complicitat criminal dels presumptes enganyats?.

La resposta que m’ofereix la lògica és que en Fèlix Millet fos tant sols una eina intermediària, un instrument del que ara s’en farà cap de turc. Mentre, els seus “superiors” restaran inabastables per a cap imperi de la llei. Altre volta em venen a la memòria els G.A.L., quina casualitat més tonta.

Però el que em crida l’atenció sobremanera d’aquests iceberg que ensenya la punxa, és que s’assegura que també blanquejaven diners pagant en “negre” als artistes: Potser encara veurem en Josmar processat com la Lola Flores en el seu temps? Demanarà Diango diners en alguna entrevista en tv3, a “un euro per català”? Començo a témer que, del sonat escàndol, tot just ha començat l’opertura. I és evident que el trist argument serà una tragicomèdia real com la vida mateixa.

text de'n Joan Marca

dissabte, 26 de setembre de 2009

Tres hurres per Mel!


El president democràtic d’Hondures, Manuel Zelaya, està donant un exemple de dignitat que cada dia que passa, ens mereix més respecte. El gorileti de torn, el Pinochet de torn, el corrupte, el covard, el criminal de torn, Micheletti, defensant els privilegis oligarques a punta de baioneta, pateix un setge popular que no afluixa i que poc a poc se li veu més l'instint assassí contra el poble i els resistents de l'ambaixada Brasilenya amb el president allà refugiats.

Perquè els goriletis llatinoamericans no estan mai sols. Sempre tenen l’aixoplug de la llarga ombra de l’oncle Sam. L’últim invent dels colpistes sembla ser que ha estat contractar un grup de mercenaris israelians. Aquests, armats amb els millors aparells tecnològics, al principi van estar bombardejant l’ambaixada brasilenya a Tegucigalpa amb radiacions electromagnètiques d’alta intensitat per tal de provocar angoixa en el subconscient dels valents que planten cara, fent costat al seu president electe. Ara, es va denunciar ahir, els estan gassejant amb un producte altament tòxic, israelià també.

Mirant cap el panorama polític propi, reconeixem una sana enveja enfront dels hondurenys. Tenen un lider que no es va voler vendre als dòlars del nort i la ferma determinació a recuperar el seu país de entre les urpes dels neoliberals.
Encara que en la nostra ciutat hi hagi més diners per capita, és evident que èticament nosaltres som molt més pobres que ells.

dimecres, 23 de setembre de 2009

Setge a l'hotel vela!


Per diumenge si el temps acompanya, o no, farem una visita al nou hotelet que el nostre estimat alcalde ens ha plantat a primera línia de mar, vulnerant impúdicament la llei de costes i la llei de ports.
La fatxenderia i la prepotència d'aquests polítics, rapinyaires-neoliberals, expressada de nou en forma d'hotel mastodòntic per a gaudi dels clans mafiosos d'aquí i d'allà. Qui pot pagar-se una nit a partir de cinc-cents euros, un treballador honrat?! Creiem que no.

A la vulneració de lleis, les quals seran contestades amb els seus respectius contenciosos, hi sumem la denúncia de privatització de la platja, així com el fet d'embrutar l'horitzó amb aquest monstre.
De nit ja ennuega amb la seva lluminària i atordeix a tots aquells que gaudim del bany nocturn en la platja de san Sebastià.

També estàn emmurallant la part de l'espigò on els pescadors i graffiters si enfilaven. Ara el pas resulta més complicat i per tant perillós.
Per no parlar de la contaminació pels materials que s'han llançat al mar durant la seva construcció, etc...

Del Poblenou a la Barceloneta veiem amb ràbia, amb tot el fàstic i odi, com s'ha anorreat l'horitzó de la ciutat, amb aquests nous tòtems de la especulació i terrorisme urbanístic .

divendres, 18 de setembre de 2009

“El cambalache de la harapienta emperifollada”

En un mateix dia ens hem assabentat de que, tant sols entre l’hotel Miramar i el restaurant de luxe del Fòrum, els i les barcelonines podem haver perdut dels diners públics municipals prop de 6 milions d’Euros. A la vegada, es publica que sols el 34% de les peticions de plaça en les escoles bressol municipal son ateses, de lo que deduïm que el 66 % de les famílies es queden sense guarderia pública.


Qui passegi pel carrer comerç (de l’autoanomenada millor botiga del mon) en ple casc antic, pot ensopegar-se amb la presumpta paradoxa d’un tot terreny de luxe propietat de l’ajuntafems, on es pot llegir “emergències socials”. Potser que la regidora d’aquest districte, no comparteix la definició d’emergència social amb la que tenim des de l’A.V.V. de can Ricart. Potser la necessitat de tot terrenys és per a poder atendre les necessitats dels habitants dels descampats curulls de runes, vegetació arbustiva i deixalles diverses, tant habituals en el nostre barri.

Del que no hi ha cap dubte, davant de tot plegat, és de que el dia que des de la capital de l’imperi escanyol, algun escriptor de “zarzuelas chulapas y cañis” miri cap el seu llevant en recerca d’inspiració, li sortiria un sainet bufo que sols pot tenir un títol : “La harapienta emperifollada”.

dijous, 17 de setembre de 2009

Les naus enormes del "TDN" en perill de demolició.

Aquesta és la nota dels okupants de les naus de l'anomenat "TDN", espai immens i recondit, ple de poesia sinistra, que ha anat resistint durant anys al caos urbanístic del barri perdut del Poblenou.

Quieren tirar abajo la TDN

Es un llamamiento a todxs lxs que alguna vez habeis pasado por aquí y a lxs que no habeis pasado puede que sea la ultima oportunidad. El dia 17 de septiembre a las 9:30h de la mañana pretenden enterrar bajo las ruinas la TDN. Por eso durante la noche del 16 hemos preparado una kafeta con cenador y sleeping con peliculones. Por la mañana haremos un desayuno con diamantes y concentración contra el desalojo.
La entrada es por la calle Treball, L4 Selva de
mar. Habrá nuevas noticias.

Gente TDN tierra de nadie 8/09/09

dimecres, 16 de setembre de 2009

Abocament incontrolat de substàncies químiques ( presumiblement tòxiques)


Aquest mes d'agost s'ha estrenat una nova forma d'us del recinte de can Ricart. Si fins ara els sense sostre cercaven ferralles de coure, plom o similars i les grafitteres omplien de colors les parets orfes de vida, sense més risc per al veïnat, tot això ha canviat a pitjor.

Entre les plagues dels mosquits, rates, puces i paneroles, el risc d'intoxicació química apareix en forma d'abocament incontrolat. Una taca d'entre 10 i 12 m2 de color blanc brut, ha aparegut misteriosament al peu de la xemeneia esquerdada i les naus sense sostre del recinte.

Qui s'ha molestat en portar fins l'interior del recinte aquesta sospitosa substància?. Serà verinosa, tòxica o cancerígena?. Es repetirà gaire sovint aquest tipus de "regalets enverinats"?.

Des de l'A.V.V. de can Ricart, ja no sabem quina serà la següent que ens faran!.

dilluns, 14 de setembre de 2009

La “grandeza” de la democràcia escanyola.

Moment en que arriba el fatxa-bus totalment escortat i protegit per la policia mercenària de la Generalitat.

Els tribunals de l’estat consideren il.legal la consulta popular arenyenca i prohibeixen a l’ajuntament col.laborar-hi de cap de les maneres. A l’hora, consideren totalment legal una convocatòria de manifestació falangista enmig de la plaça Catalunya d’aquesta localitat del maresme.

L’altre matí , en Josep Cuní preguntava a José Montilla pel tema. La resposta del president del principat va ser que : “Aquesta era la grandesa de la democràcia Espanyola”.

Així doncs és una qüestió de grandària!!!. Com que escanya és “una grande y libre”, la resta s’entén perfectament. Les consultes populars són evidentment antidemocràtiques en lesionar greument els interessos de la ciutadania. Les manifestacions del nazional-catolicisme son un acolorit folklore d’interès cultural que vertebra l’esperit rojigualdo, i per tant, cal protegir amb especial cura.

Els milers de persones que xiulàvem als 78 falangistes ( contats un a un, mentre desembarcaven directament des de la caverna dels trolls) discrepem de l’opinió de l’honorable José. La feblesa de l’estat, translúcida davant de fets com aquest, tant sols es pot apuntalar a cops de pal. L’amenaça de la força és tot el que rebem de “les nostres institucions” i l’únic recurs per a mantenir la suposada “unidad de destino en lo universal” que els nacionalistes espanyols s’encaparren a imposar-nos.

Els compatriotes d’en José, amb aguilutxo o sense, no discuteixen mai per afers polítics relacionats amb les nacions oprimides pel seu exèrcit. Ja se sap que no hi ha res més semblant a un escanyol de dretes que un escanyol suposadament d’esquerres.

Al fons, el grapat de garrulos ocupant impunement la plaça principal de la vil.la, aïllats de la gent del poble i dels solidaris per la policia mercenària.

divendres, 11 de setembre de 2009

A un any de blog i encara...

... no podem accedir a la web de salvem can Ricart.

És més, pel que sembla ha deixat de funcionar. És més, potser es pensen que som imbècils. Resulta que el domini de la pàgina està segrestat per algú interessat clarament en que la pàgina resulti inoperativa.

Si fins fa ben poquet podíem accedir-hi però no participar-hi, ara resulta impossible entrar-hi. Podem però rescatar informació mitjançant el cache del google, sortosament.

Em vist que la empresa o algú (un tal Oscar) de "Ondho Enmul s.l." (estudi de comunicació on-line) mantè el domini. Aviat ens posarem en contacte per saber de què van.

Malgrat això, em pogut prendre el relleu i ja ha passat un any des que el blog va néixer. Han estat 365 dies de denúncia sense treva (excepte un breu parèntesi del mes d’Agost) de l’especulació urbanística i les seves conseqüències socials, ecològiques, ètiques i econòmiques. Perquè ens neguem a ser còmplices per omissió d’aquest sistema polític post-franquista, pensem continuar intentant obrir esquerdes en l’alienació ciutadana amb els nostres escrits, vídeos i fotos.

Això que en diuen crisi ( que no és altre cosa que el resultat de la desmesurada rapinya del territori ) i de la que no hi ha cap altre sortida que no sigui trencar amb les dinàmiques del capitalisme, molt ens temem que ens donarà tema per a seguir-ne parlant tot aquest any que ens ve al damunt.

De fet, fins que l’arribada de la República Bolivariana decreixentista no agermani als territoris i persones compresos entre el castell de Salses al nord fins la bocana del riu Guardamar al sur, tindrem tema de ferma denúncia i d’amarga queixa.

Digueu-nos inconformistes.

foto de J. Secall, de quan a la fàbrica de can Ricart s'hi treballava.

dilluns, 7 de setembre de 2009

Hi ha solucions a la crisi econòmica.


La crisi econòmica que comencem a patir, és tant sols una de les cares de la polièdrica crisi social, ètica i climàtica que ens assetja. Ens atrevim a afirmar que és la de més fàcil solució, doncs al cap i a la fi, tant sols son diners.

Diu que l’estat escanyol té un dèficit aquest any de 50.000 milions d’Euros. La xifra del global defraudat a hisenda és de 240. 000 milions. Si es legalitzessin les treballadores sexuals i la maria la venguessin en l’estanc, més enllà dels beneficis per la salut de les persones, els impostos sobre aquestes activitats permetrien que hi tornes a haver superàvit en les arques públiques. La superstició del crucificat posaria el crit al cel i els macarres professionals s’haurien de reciclar laboralment.

Tot es redueix a una qüestió de voluntat política. Igual que en el tema de l’habitatge els poders totpoderosos del legislatiu i l’executiu apostaren per inflar la bombolla ( deixant un dret fonamental en mans del mercat ), ara deixen en mans de les màfies de tractes de dones i drogues aquestos fenomenals negocis.

Sabem que els amics dels partits parlamentaris ( mercaders i banquers ) pagaven les campanyes electorals als “políticament correctes” per a que guanyessin votacions populistes auto-anomenades democràtiques. Aquestos malgovernants corruptes els hi tornaren el favor ( amb escreix ) mitjançant la miraculosa plusvàlua de la requalificació de terrenys, de la que és llei no escrita endur-se un 3%.

El que no sabem és el que “Don Vito” ha fet per els nostres governants per a que li facin aquestos regals de la no competència en llurs negocis més lucratius. Potser algun dia els historiadors del futur ho aclareixin. De ben segur que té molt a veure amb la resta de crisi que no són les financeres. Ja em dit abans que el poliedre te moltes cares, totes elles dures com formigó armat, i esmolades arestes amarades de sang, ignorància i drama .

text de j. Marca i la foto és de Jesús Eloy de Mateo del reportatge "Prostitutas en el Raval de Barcelona"

diumenge, 6 de setembre de 2009

Primera presentació de les C.U.P. al barri.


Aquest dissabte passat, les C.U.P. ( candidatures d’unitat popular) han fet la primera presentació pública al nostre barri, en el centre cívic de can Felipa. Regidors de diferents poblacions catalanes han compartit amb nosaltres llurs experiències municipals, en un ambient patriòticament escalfat.

De les diferents lluites comentades, la defensa del territori i la denúncia dels corruptes han aparegut en tots els parlaments. S’ha realitzat un sentit homenatge al mestre Xirinacs i al seu gest de llibertat darrera. També en Marçal Caselles ha fet una petita actuació musical i finalment s’ha clos l’esdeveniment amb la lectura d’addesions i el cant dels segadors.

Als veïns i veïnes assistents, l’acte ens ha deixat un bon regust de boca. Hem rebut una infusió de moral dignificadora, en veure que més enllà de la traïció dels partits parlamentaris, encara hi ha marge per creure en la política. Sense anar més lluny, l’abans esmentat Lluís Maria Xirinacs ens va deixar elevat exemple de coherència i valentia en el combat diari, que intentarem esforçar-nos en imitar . Per a ell la nostra admiració més emotiva.

Cartell festa major del Poblenou:

Més info

divendres, 4 de setembre de 2009

Bocins d’història a ran de mar.

Foto de l'instant precís en que un membre de la comissió d'arqueologia aquàtica descobreix una interessantíssima rajola, datada en mitjans del s XX. La peça és un clàssic de l'anomenada "època del desarrollismo" i està pràcticament intacte. Aviat l'A.V.V. de Can Ricart en farà donació al "senyor" director del museu d'història de la ciutat, el nostre "amic" Joan Roca, alies "el trepa del patrimoni".

Somorrostro 1950.
A la poblenovina platja de la Marbella, entre les persones obligades “per la crisi” a buscar-se la vida venent llaunes de cervesa a les banyistes i les ciutadanes orientals que ofereixen massatges amb final feliç als “cavallers habituals” ( Veure http://salvemcanricart.blogspot.com.es/2010/06/ja-ha-arribat-loperacio-estiu-calent.html) , encara hi ha un cert marge per a la sorpresa arqueològica.


Escassament a un pam de fondària, esmicolant-se poc a poc a ritme marí, es reconeixen els bocins de maons, teules i rajoles, que fa més de cent anys formaren part d’alguna fàbrica de les que, anteriorment, definien l'espai d'aquest territori.

Recordem que, fins als mitjans dels anys 80 del segle XX (tot just fa 25 anys), la manera habitual de desfer-se de les runes dels enderrocs de les antigues fàbriques era abocar-les indiscriminadament per “la borda” de la ciutat. Durant els anys 50, barris sencers de barraques, com ara el de Somorostro, es construïren amb les restes reciclades damunt d’on ara hi ha la vila olímpica.

Any 1965
L’any dels jocs olímpics, abocaren milers de tones de sorra fina damunt l’abocador de runes, per tal de construir-hi una platja. Van arribar a plantar-hi palmeres a ran de mar, d’on va sortir el sarcàstic lema que exigia un “Poblenou lliure i tropical”.

Però ni tot el disseny postmodern, ni la recent construcció d’espigons submergits, ha evitat fins ara que les restes del nostre passat acabin per aflorar tossudament a ran d’aigua. Els guiris dels hotels de la millor botiga del món, trepitgen sense saber-ho bocins d’edificis i naus que aixoplugaren la industrialització del país.

http://salvemcanricart.blogspot.com.es/2016/07/gentrificant-fins-la-platja-nudista.html

Gràcies a la visió dels negocis dels capitalistes anglosaxons (la burgesia catalana que no es vulgui apuntar cap mèrit) i a l’esforç amarat de sang del poble treballador català, els nostres avis aixecaren un barri ple de futur.
Foto de J. Marca. Rajola model Barcino, típica de l'època "del desarrollismo"  .
 Aquelles esperançades expectatives foren truncades per la cobdícia dels postfranquistes que ens malgovernen especulant amb les plusvàlues de les requalificacions immobiliàries.

Un segle llarg després de ser amalgamats amb ciment i suor obrera, les engrunes de la nostra història es desdibuixen submergides sota el marketing comercial barceloní. Mentre, el “senyor” regidor del districte (Narvaez) va acumulant una amplia col·lecció de mals noms, que van des de “il picolo Berlusconi” fins a “er neng de l’escavadora”, passant per
“Mister 3%”. Tot i això, intenta dissimular com pot la seva evident complicitat amb l’estafa piramidal massiva dels plans urbanístics del 22@ i la deixadesa flagrant del patrimoni industrial que encara ara, a les males, resisteix.

 

dijous, 3 de setembre de 2009

Avui:

En defensa dels governs populars de Llatinoamèrica.


No a las bases militars nord-americanes a Colòmbia

Contra el cop d´estat a Honduras


EN PEU DE PAU


Els darrers mesos Llatinoamèrica torna a ser notícia, no per la eradicació de l´analfabetisme ni per la lluita contra la ceguesa portada a terme per la “operación Milagro”, ni per la recuperació de fonts de treball, ni per la lluita contra la fam, no, les notícies són:


Massacre d’indígenes a Pando, Bolívia;

Massacre d’indígenes a l´Amazonia Peruana;

Intervenció militar de l’exèrcit de Colòmbia en territori d´Ecuador;

Cop d’estat de nou tipus a Honduras, i ara...

... Instal·lació de set bases militars nord-americanes a Colòmbia.

Aquest darrer fet ha donat peu a la reunió de UNASUR on es va posar a debat entre tots els governs de Llatinoamèrica aquest nou desembarcament de tropes nord-americanes a Llatinoamèrica. Els grups afins al narcotraficant Àlvaro Uribe (*) amb l´ objectiu de llençar una cortina de fum en relació a la greu situació creada per aquesta decisió del Govern colombià, criden a una jornada internacional el proper 4 de setembre contra el govern de Veneçuela. Les organitzacions sota signants convoquem:

Concentració davant el Consolat de Veneçuela de Barcelona
Plaça Urquinaona cantonada Roger de Lluria

divendres 4 de setembre del 2009, 19:30 h.

(*) (Arxiu Federal de Seguretat dels Estats Units, 1994 : “Senador Álvaro Uribe Vélez de ser un dels principals narcotraficants de Colòmbia, referenciat com l’home número 82 en un llistat on el lloc 79 l’ocupava Pablo Escobar Gaviria (cap del cartel de Medellín.) es va dedicar col·laborar amb el cartel de Medellín als més alts nivells del govern. Uribe va estar vinculat a un negoci de narcotràfic de narcòtics als Estats Units.”


convoquen: Assemblea Bolivariana de Catalunya -Central de Trabajadores de la Argentina (CTA)

L’arquifactura dels canvis de cromos urbanístics i altres merders.

Sembla ser que hi ha individus que, no contents amb ser tant pobres que tant sols tenen diners, continuen reincidint i encara volen continuar lucrant-se a costa d’empobrir-nos a la resta. Igual que adolescents jugant al monopoli, la propietat de la part privada del recinte fabril de can Ricart canvia de mans . El “senyor” marquès de santa Isabel canvia l’escriptura de prop de 51.000 m2 edificables enmig de carrers i naus que son patrimoni històric ( teòricament protegides per la conselleria de cultura) per accions de la immobiliària que se quedarà amb el “negoci” de la destrucció del patrimoni històric.


Des de l’associació de veïnes i veïns de can Ricart cada cop veiem més paral.lelismes entre aquests tripijocs barroers de nous rics i l’urbanisme en l’antiga Roma imperial. Les diferències entre la ciutat incendiada per Neró i les naus industrials cremades del 22@ son de matis. Certament, el Fòrum romà era una construcció molt més útil que l’edifici triangular que culmina el desori del P.E.R.I. de Diagonal Mar.

Per tal de drenar les seves Aigües fecals, els habitants de la ciutat eterna construïren la “Cloaca Màxima” (Clavaguera a cel obert) amb tot de marbres de primera qualitat i els esgrafiats més artístics. Pensaven que quant més nobles fossin els materials emprats, menys pudor faria el seu riu de merda i pixarades.

2000 anys desprès, els gratacels enlluernadors del nostre barri segueixen fidels a la mateixa teoria. Les façanes de disseny amaguen la podridura fúngica que ha corromput el cor i la butxaca de polítics, arquitectes, promotors, periodistes i altres còmplices necessaris del sistema.


Fotografia i text de Joan Marca

dimecres, 2 de setembre de 2009

Una llarga setmana d’imprudència esgarrifosa!



Fa més d’una setmana que els quadres elèctrics del transformador del parc Central estan a l’abast de qualsevol nen que hi vulgui jugar. Milers de volts assetgen la curiositat, ( infantil o no), de provar “si poso la ma aquí, què passa?”.

Segons demostren les fotos, per les ombres queda evident que en el pany de les portes interiors la clau està posada i que les portes externes no tenen cadenat ni tanca.


El 26 d’Agost ja ho varem denunciar en el blog dels treballadors de parcs i jardins

“ Males herbes” .


Sembla que els “responsables municipals” a les ordres de “Imma l’amarga” estan encara de vacances o no llegeixen les denúncies que els seus treballadors fan públiques per internet.



Estem convençuts des de l’associació de veïnes i veïns de can Ricart de que, si hi hagués alguna comissió en joc, anirien més de presa a preocupar-se de l'assumpte.

dimarts, 1 de setembre de 2009

Esquerdes en la torre?


A la torre del rellotge de can Ricart, símbol de com Catalunya tracta els seu patrimoni històric, li queden tres telenotícies abans de que la declarin en runa i l'enderroquin "per motius de seguretat nacional". Així s'acabarà de fer córrer el tupit vel que amaga les responsabilitats escandaloses dels polítics del tripartit.
Podeu clicar damunt les fotografies per ampliar la imatge del desastre. (fotos 27-8-09)

Evidentment la torre està esquarterada per tots quatre costats.
En les fotos ho podem comprovar en dos cares diferents.


Després de destruir 250 llocs de treball de la economia productiva i enderrocar un be cultural d'interès nacional per omplir la butxaca del marques Federico Ricart, ara caldria ( pels seus interessos) que s'enfonses tot i poder edificar damunt sense cap restricció.

L'incendiàri que va cremar en diferents ocasions el recinte, veu com els seus actes viuen impunes i triomfants.

foto i text Joan Marca.