diumenge, 27 de desembre de 2009

Les llavors del desarrelament.

Fora del sistema mètric decimal, hi ha mesures per tots els gustos. Per exemple, una arrova catalana, que equival a 26 lliures ( 10’4 kg). Així doncs, podem afirmar que 22 arroves de llavors de zitzània vindrien a ser més de 228 kg de gèrmens d’herba verinosa i conflictiva.


Segons els plans urbanístics del ajuntafems barceloní, el 22@ afecta a 200 hectàrees del barri. Si repartíssim tota aquesta zitzània per damunt la superfície afectada, la densitat de plantació resultant és de 1144 grams per cada 10.000 metres quadrats. Estadísticament tocarien 0.1mg per cada m2, si la distribució fos homogènia. En els 55.000m2 de parc central poblenoví hi haurien abocat 5.5kg (grapat amunt, grapat avall).

Com que no tothom te clar si aquesta xifra és gaire o poc, paga la pena fer un seguiment de com evoluciona la “plantació” al llarg dels anys, els beneficis comercials de la collita i les inversions en la preparació del terreny. Intentarem fer quadrar el llibre dels balanços i els resultats:

1)-Abans de perpetrar els “necessaris” enderrocs d'habitatges, tallers i fàbriques productives que enriquien el nostre patrimoni social i econòmic ( i la tala d’una vintena de plàtans centenaris que empolainaven el c/ Espronceda).

2)-Després, durant uns quants anys, un descampat enorme esborrà lentament la memòria del que hi havia hagut. Avis i nens, veïnes i passavolants, veiem créixer el matollar mediterrani típic de les rocalles de runes. Artistes i col.lectius foragitats dels seus espais creatius aprofitaven el lloc buit per fer performances de denúncia, com ara Rotorrr, Nau 21 o La Makabra.

3)-Invertiren vint-i-molts milions d’Euros en unes obres que furgaren fins enderrocar els antics soterranis i deixaren tant sols una anònima xemeneia, envoltada d’una tanca d’amnèsia vegetal mal plantada. Per tal de donar prioritat de pas als vehicles privats pel mig del presumpte parc, el dividiren en 4 pedaços emmurallats de formigó armat.

4)- El que seria la “zona verda” alternativa que contempla el P.E.R.I. de Diagonal Mar, mesura 2’5 metres d’ample durant 2.500 metres de llargada i te el ineludible inconvenient de que hi circula el tramvia. No és una gespa gaire aconsellable per a estirar-se a fer-hi migdiades.

5)- Actualment, el desarrelament animal, vegetal i mineral del presumpte "parc central" ja el tenim més que denunciat mitjançant el blog amic dels jardiners de la C.G.T., a qui des de l’AVV can Ricart felicitem per la seva bona tasca. En l’altre bàndol, els serveis municipals de parcs i jardins son els “Maddofs i els Millets” dels espais públics teòricament verds.

6)- Les naus industrials de can Oliva Artés, declarades B.C.I.L. ( be cultural d’interès local) que es troben en un dels 4 trossos en que està dividit el parc, es cauen esmicolades per l’abandonament. Sols la nau dedicada a comissaria de Guàrdia Urbana ha estat rehabilitada, però les altres dues resten amagades darrera una gegantina lona publicitària que competeix en grandària amb llur mastodòntica hipocresia filibustera.

Repassat l'historial agronòmic del 22@, certament han estat “sembraos” a l’hora de malversar fanecades a manta. Caldrà que aprenem la lliçó de que 0.1mg de llavors del mal per m2, en pocs anys poden mal a guanyar irreparablament el pa nostre de cada dia, més que qualsevol plaga egípcia, canvi climàtic o invasió transgènica tripartita.



Joan Marca i Tristan, president de l’associació de veïnes i veïns de can Ricart.
Fotos de J. Secall.

dissabte, 26 de desembre de 2009

Diaz Ferrán es proclama Grouxo-Marxista!.


Gerardo Diaz Ferrán, actual president de la C.E.O.E., és un autèntic “festival de l’humor” amb potes. Les últimes declaracions realitzades pel “Chiquito dels empresaris”, superen al gran Grouxo quan afirmava que mai es faria soci d’un club on s’accepti gent com ell.

Aquest presumpte insolvent, que deu 7.000.000 d’Euros en salaris als treballadors + 25.000.000 a Caja Madrid + 18.000.000 a l’empresa que li llogava els avions + … etc; assegura que ell no hagués volat mai en la seva meteòrica companyia air-comet. Afegeix per rematar l'acudit, que la culpa de tot la té la crisi, que el negoci era rendible i que s’ha vist ofegat per la manca de crèdits bancaris.

Hi ha algú millor que gent d’aquesta calanya per a negociar amb els sindicats C.C.O.O. i U.G.T. quina és la part contractant de la primera part? Que no quedarà maco en Zapatero, amb perruca de rinxols i fent-se el mut, intentant explicar a cops de botzina la seva política laboral?

Des d’aquell mític “Er pita, pita er!” que el nino del guinyol del ministro Trillo feia davant el tema del Yac-42, que l’esperpent polític escanyol no assolia quotes tant estratosfèriques com les actuals. La part tràgica d’aquesta comèdia és la dura realitat que ens toca viure, carregant a l’esquena amb la seguretat desesperançada de la que ens espera.

dimecres, 23 de desembre de 2009

Fets consumats.



A la Rosa, veïna del Clot de tota la vida, li han fet un mobbing tant escandalós, que avergonyiria per insensible al mateix Rasputin. La Rosa Talón, víctima de la més terrible indefensió davant la prepotència de la propietat i la inoperància de la suposada justícia institucional, ha vist com li foradaven el sostre als pisos del seu edifici.

Les pluges endollen la casa-botiga que defensa des de fa tant d’anys de les urpes de l’especulació, empitjorant encara més les seves lamentables condicions d’habitabilitat. Les glaçades dels últims dies han estat molt difícils de suportar, amb l'aigua de la pluja gotejant-li dins del piset.

Ens quedem sense paraules per a definir la maldat d’un sistema polític com el que permet situacions com aquesta, durant tant de temps, sense fer-hi res al respecte. Els fets consumats condemnen a la Rosa a passar un hivern amb un grau d’humitat i fred indignes per a qualsevol persona, més per algú de la seva avançada edat.

Des de l’A.V.V. de Can Ricart, tota la solidaritat per a la víctima d’aquesta agressió tant miserablement fragant. Ànims Rosa, que et fem costat tots i totes.

I pels "presumptes" responsables municipals que han donat permís d'enderroc d'un edifici legalment habitat, la més ferma de les condemnes. Desitgem de tot cor que aquesta canilla de malparits, aquests que ara "oKupen" impunement el nostre ajuntament, tinguin, més d'hora que tard, una bona dosi de la seva pròpia amarga medecina.


Seguiment sobre aquest cas a
http://rosa.pimienta.org/


divendres, 18 de desembre de 2009



El dijous 17 de desembre ha estat segrestada a la presó de dones de Wad-Ras la Tamara, una companya anarquista de Madrid. Se l'acusa d'haver enviat un paquet explosiu contra Albert Batlle, secretari de serveis penitenciaris de la Generalitat.



L'acció va tenir lloc a l'octubre, en el marc d'una campanya de lluita contra el sistema penitenciari i en solidaritat amb el pres Amadeu Casellas, en aquells moments en vaga de fam. De nou l'Estat utilitza les detencions i els empresonaments per aterroritzar aquelles i aquells que planten cara a la bogeria repressiva d'un sistema que necessita de la presó per controlar la pobresa i la rebel·lia que ell mateix produeïx. De nou nosaltres cridem a la solidaritat i a l'extensió de la lluita, per la llibertat de la Tamara i de totes nosaltres.



MANIFESTACIÓ AQUEST DIUMENGE DIA 20 A LES 18:00
A LA PLAÇA CAN FELIPA, A PROP DE L'ESTACIÓ DE METRO DE POBLENOU

dimecres, 16 de desembre de 2009

El caga-tió pateix estrenyiment.


Aquest any 2009, amb l’amarga melodia de la crisi entonant totes les nadales, el caga-tió patirà un atac d’estrenyiment dels de “Pa mear y no echar gota”. El altre hora triomfant turbocapitalisme, ha passat d’esnifar clentxes de farlopa a amorrar-se al tetrabric de Don Simon, devorat per sa pròpia cobdícia malsana. Nosaltres, víctimes seves com els fills de Saturn ho eren de son pare, tant sols ens resta l’esperança profètica d’un germà nostre que ens venjarà.

Avui som més pobres que ahir però menys que demà, és la divisa llaurada pels bous del destí en l’erm desèrtic de la post-bombolla immobiliària. El miratge del vedell d’or ha resultat ser merda de cabra contaminada amb metalls pesats, invàlida fins i tot per a fer-ne adobs.

Sigui Júpiter o Jesús l’encarregat d’alliberar-nos del malson, restarem intentant sobreviure com ascetes en torre d’ibori. A l’espera d’un miraculós salvador que no sabem com s’ho farà, cal aferrar-se a l’esperança esmunyedissa de que el 2012 “la cosa” es començarà a solucionar.

Mentre arriba la tornada d’aquest messies cavalleresc que doni mort al drac que ens martiritza, l’associació de veïnes i veïns de can Ricart et desitja feliç consum i pròspera misèria, bo i recordant-te que untar de laxant la Visa tindrà el mateix efecte que injectar anfetes en la vena d’un pacient de la U.V.I.

Tinguem salut i amor, que els diners aviat seràn papers mullats en cagalló de bou.

dijous, 10 de desembre de 2009

Cooperants de fireta?


Una noticia al marge dels messmerda corre per l'univers d'internet i ens parla sobre la última notícia de moda, el segrest d'aquells cooperants pels deserts de Mauritània.

Ens diu això:

"Aqueta colla ja feien el París -Dakar quan existia i ara fan la seva aventureta particular, això sí pagant nosaltres!!!
Aquest any el pressupost és de 60.000€, dels quals l’ajuntament de BCN en paga 25.000 i la resta altres ajuntaments i entitats privades.


Ni la Caravana Solidària ni els seus impulsors formen part de la Federació Catalana d'ONG per al Desenvolupament
, que integra 83 organitzacions del país.
El president de la federació, Francesc Mateu, va admetre ahir que no comparteix el model de cooperació que es fomenta des de la caravana, però va defugir qualsevol polèmica.

Aquestes dades les he tret del diari EL Punt.
Crec que no es pot dir cooperants a aquesta gent (la majoria formen part de l’elit econòmica, política i mediàtica catalana) que amb els diners i la bona fé dels catalans van a fer unes vacances d’aventura amb els diners municipals.

Ser cooperant és una cosa molt sèria. No és anar a passar 20 dies d’experiències exòtiques pel desert amb inconsciència i irresponsabilitat.
I ara el rescat el pagarem dels nostres impostos!!!

Podeu llegir l’article “Los amigos de los pobres” que Marcos Roitman Rosenmann, doctor en Sociologia i professor Titular d’Estructura social d’Amèrica llatina a la Universitat Complutense de Madrid, publicava 3 dies abans del segrest. Ajuda a entendre al que són en realitat algunes ajudes que es fan anomenar humanitàries.

I tant de bo tornin aviat, però amb el sentit de l'ètica recuperat. Si no, per mi ja s'hi poden quedar una bona temporada i aprendran el que és viure la pobresa de veritat i no la que ensenyen a les revistes de cor, amb la reina fent petons a "un pobre negret"...és tant bona ella... "

dimecres, 9 de desembre de 2009

Ens ha deixat Emilia Llorca Martín.

AAVV la OSTIA, els millors!!!

Ahir dimarts 8 de desembre va morir la nostra estimada veïna, companya i amiga Emilia després d'un tràgic accident ocorregut el diumenge; en aquests moments d'impotència només el teu ímpetu, força i vitalitat ens manté fermes. Ja et trobem a faltar.


Amiga i companya per sempre

la barceloneta amb el aigua al coll


Conmocionats per la notícia, no ens podem estar de recordar-la durant tantes lluites compartides en la plataforma veinal contra l'especulació, al forat, a miles, hotel vela....

No t'oblidarem Emília!

A.V.V. de Can Ricart

diumenge, 6 de desembre de 2009

AVE, CAN RICART, MURITUREN TI SALUTAN!

I els polítics dels partits parlamentaris als lleons, doncs ens mereixeria més confiança com a senador el cavall de Jesús Gil ( enpoleïnat amb el bonic nom d’Imperioso), que cap dels presumptes representants del poble, més farts actualment (i de tant en tant) d'escalfar escons als “nostres” parlaments i consistoris.


La droga publicitària i l’addicció consumista varen dur a la majoria de la societat catalana a triar com a pastors, als “camells” que prometien oferir bona substància psicodèlica a la millor relació qualitat/preu, segons marquin les inapel.lables lleis del mercat.

Quan en ple “subidon” d’eufòria econòmica del turbo-capitalisme, s’assegurava que la festa era eterna, quasi tothom volia creure’s la bonica mentida . Els traficants de somnis venien creixepels miraculosos, on invertien els seus estalvis, fins i tot, els fabricants de perruques i les barberies de més prestigi. Ara, mentre ens afaiten ben afaitats, descobrim que no hi ha sopars de duro ni menús a quatre pessetes.

La pandèmica crisi globalitzada s’enquista tossuda, fins cronificar-se terminalment. La següent dosi del mateix que prenien és l’únic que revifa efímerament l’esperança dels ionqui-ciutadans: Un xute de jocs olímpics, una clentxeta de Fòrum farlopero o un Carlinyus Braun infumable que els hi ruli entre els dits fins que faci pudor d’ungla cremada. Tant se val que la nova festa sigui al preu d’empenyorar els coliseums dels rebesavis. Un cop desinflat el globus, la síndrome d’abstinència pot degenerar en una psicosi col.lectiva inaturable, que ens porti del corralito financer al desabastiment alimentari. La banda sonora d’aquesta apocalipsis metropolitana seran els crits a la calma de les mones udoladores, les mateixes que reien com a hienes fartades de carronya durant els temps de les vaques grasses.

Els sarcasmes del destí ens condemnen a contemplar el cadàver momificat de can Ricart, bo i vivint en rigorós directe la caiguda del imperi bancari-immobiliari i la seva guàrdia pretoriana. Que la història els jutgi sense clemència i, tant de bo, que trobem alguna manera d’esquivar compartir el mateix destí que Pompeia i no acabem enterrats sota una erupció de prevaricacions purulentes. Pregarem als Deus de l’Olimp l’arribada d’un nou Prometeu que ens alliberi dels voltors que se’ns mengen el fetge.

dissabte, 5 de desembre de 2009

Can Ricart i els negocis embarrancats.

El recinte fabril de Can Ricart és l’exemple paradigmatic de la tempesta immobiliària perfecte. Per damunt de la greu destrucció d’un patrimoni arquitectònic únic en Europa, declarat B.C.I.N. pel mateix conseller de cultura que n’autoritzà els enderrocs, hi ha un grapat d’interessos econòmics de molts milions d’Euros.


El conflicte arrenca en l’any 2005 amb una requal.lificació urbanística del 22@ que donà una escandalosa plusvàlua al marques de santa Isabel, mitjançant uns coeficients d’edificació de jutjat de guàrdia. Arrel d’aquest regal municipal, amb companyies tambè com la de les germanes Koplovit, la família del marques comença a fer servir la L.A.U. (llei d’arrendament urbans) per a foragitar de les naus industrials 35 petites i mitjanes empreses amb més de 250 treballadors. També anaven perdent els seus espais creatius dotzenes d’artistes de múltiples disciplines.

L’aliança dels afectats per a plantar batalla va unir una curiosa amalgama de patrons, proletaris, defensores del patrimoni històric, creadores culturals i veïnes i veïns afectats per la construcció d’un edifici que amenaçava de eclipsar-nos el sol i les vistes des dels nostres balcons. Tot plegat representava un potencial perill pels plans urbanístics especulatius dissenyats pel tripartit, que ràpidament infiltrà en la plataforma Salvem Can Ricart als submarins habituals, per tal de que la dirigissin.

La impresentable legalitat vigent va fer marxar quasi tothom, amb l’única excepció d’Hangar (que va guanyar els judicis). Les 35 pimes i la resta d’artistes baixaren per la força la persiana, una vegada vençuda la lluita per les persones. També es va perdre la defensa de les pedres, però la dura resistència no fou de bades i l’esclat de la bombolla immobiliària va fer embarrancar bona part del lucre calculat pel propi marques, durant pública roda de premsa, en 109 milions d’Euros.

Però mitjançant l’acord d’un conveni, l’ajuntafems va quedar-se amb la meitat de les 2’5 hectàrees del recinte, mentre que l’altre part ha estat venuda a la constructora Alza per uns 22 milions ( sens dubte, un bon pessic).

Ara, en el tros de propietat pública, hi ha prevista la construcció de l’anomenada "Casa de les llengüe"s amb un pressupost de 18 milions, mercès a una subvenció europeda. Per al càrrec d’arquitecta irresponsable ha estat triada la Benedetta Tagliabue, que pretén perpetrar una mena de hula-hop gegantí multicolor i mutilador del conjunt. Com a director del mausoleum lingüístic, qui millor que un ex “treballador” de la conselleria d’interior com en Jordi Pardo?

Quant tot el negoci semblava “atado y bien atado”, un inesperat gir malabaristic ha posat en perill un bon munt de 3%’s. Semblaria que les pedres es rebel.len, quant de sobte sentim comentar als seguretes del recinte, en el bar on esmorzaven, que s’han trobat les restes d’una vila Romana i que estaven les arqueòlogues esvalotades.

Excitats per aquesta possibilitat, una delegació de veïnes i veïns aprofitarem un dels molts forats de la tanca, per escolar-nos-hi per a fotografiar les troballes. Una setmana desprès, el diari Avui en feia públic ressò de la importància del descobriment, posant en greu risc de no complir-se els terminis en que les subvencions europedes s’han de gastar. El ja endarrerit inici d’obres, encara es pot retardar més, si s’ha de desenterrar tot un jaciment de primera magnitud.

La prova del seu pànic va ser evident el passat divendres 20-11 a les 12 del migdia, durant l’acte simbòlic de la posada de la primera pedra. Davant la convocatòria dels joves de la A.J.P. per a protestar pacíficament, la desproporcionada presència policial intimidatòria feia que toquessin a 4 o 5 antiavalots i 3 o 4 secretes per a cada un dels 10 o 12 manifestant. Fins i tot van arribar a seguir a un d’ells fins a casa seva per a requisar-li la cinta de vídeo que acabava de gravar durant l’acció. La “democràcia de’n Sauron” tornava a mostrar el seu veritable rostre. La pornogràfica despesa econòmica, en els temps que corren, els convé que no sigui notícia gaire airejada. No està el forn social per a gaires pastissos Hereu’s del Fòrum.

Des de l’A.V.V. de can Ricart estem convençuts que cal exigir responsabilitats polítiques i penals per totes les irregularitats i malifetes realitzades per aquests poders públics, teòricament obligats per llei a vetllar pels interessos col.lectius. Però ja sabem que en les millors botigues del món, a tota hora els diners tenen la raó. Dins del "model Barcelona", desembarrancar els negocis sempre serà prioritari enfront els llocs de treball, els espais de creació artística, les necessitats socials del barri, els valors culturals i l’ètica dels polítics professionals que, van de poltrona en poltrona, i cobren una pasta perquè els hi toca.


Joan Marca i Tristan, president de l’A.V.V. de Can Ricart.

divendres, 4 de desembre de 2009

Qui és en Jordi Pardo?


Segons ens informa un loquaç locutor de ràdio "macuto", a qui volem respectar l’anonimat, el tal Jordi Pardo àlies el "voltor ricardianis" sembla que va començar els "negocis" amb una empresa d’exposicions on va deixar darrere seu un presumpte tuf d’estafa considerable.

Amb aquest gloriós antecedent, va ser rebut amb els braços oberts en tota mena d’institucions i entitats col.laboracionistes. Destaquem el seu pas per la fundació Antoni Tàpies, on de ben segur va poder fer amistat amb l’actual director del museu d’història de la ciutat ("pàjaru" ja descrit amb anterioritat en aquest blog, pel seu alt valor ornitològic).

Més avançada la seva meteòrica carrera, va tenir l’important responsabilitat de posar oli en els engranatges de la maquinària repressora de la conselleria d’interior, a les ordres de la Montse Tura.

Altres fites de la seva epopeia laboral el van portar des del museu del disseny fins al Fòrum 2004, passant pel sector privat vinculat al 22@ i les indústries de la guerra que l’ajuntafems barceloní afavoreix en nom de la pau.

Aquesta és una primera aproximació al perfil del flamant director del "xiringuito" de les llengües, ex-repressor transmutat en defensa del multilingüisme, per obra i gràcia de la pedra filosofal de Can Ricart o potser millor dit, au fènix sorgida-(sòrdida), en aquest cas, de les cendres delictives de Can Ricart. Historiador, arqueòleg i presumpte còmplice convençut de les malifetes municipals, cal reconèixer que el nou càrrec li ve que ni fet d’encàrrec.