Aquest dissabte passat l’assemblea d’entitats de la plataforma Barcelona decideix ha marcat quina hauria d’ésser la data de la consulta. Pretenen o pretenem (l’A.V. de Can Ricart també és sòcia d’aquest club) que sigui efectiva per l’Abril de l’any que ve. Però jo,personalment, tinc seriosos dubtes que s’arribi a materialitzar la gesta.
D’entrada, la pregunta aprovada vincula una Catalunya independent a la pertinença a la unió europea de mercaders. Això sols, ja fa que pràcticament la totalitat dels moviments “antisistema” deixin de sentir cap sinergia positiva vers l’intent proposat de democràcia directa. Com si anéssim molt sobrats de gent!
D’altra banda, el comportament de la classe política professional que patim des fa lustres segueix sense variar. Continuen mantenint l’habilitat d’afavorir els seus interessos personals pel davant dels del país que diuen defensar, amb una impunitat electoral que insulta la intel•ligència de la societat.
És evident que la possibilitat que les associacions i entitats s’autorealitzessin al marge del que ells controlen, simplement, no ho poden tolerar. Per això tenen militants alliberats i d’altres panxes agraïdes, que dedicaran moltes hores de temps per encapçalar comissions i comitès diversos. La cosa no se’ls hi pot escapar de les mans.
Mentre, la gent del carrer que intentem sobreviure en aquesta ciutat cada volta més hostil, la que formem el “gruix de la tropa” en el combat del dia a dia, tenim la moral de victòria més baixa que la dignitat dels nostres representants parlamentaris. Contemplem horroritzats la tremenda indiferència col.lectiva amb la que, enmig de la via pública i a plena llum del dia, es violen sistemàticament els principis de divisió de poders, de llibertat d’informació o d’us social de la propietat privada ( per dir-ne només tres i no fer la llista gaire llarga). Entre tant ens entretenen amb espectacles judicials esperpèntics, que tenen una mica de Jon Cobra i un massa de Curri Valenzuela.
Aquesta suposada democràcia, filla de la magnanimitat borbònica i hereva de la impunitat postfranquista, continua fent certs els versos d’en Maragall que asseguraven que caminem orfes de 
llum sota d’un sol que crema. La diferència és que fa cent anys, la vaca cega del poema, aixecava al cel l’embanyada testa i amb un gran gest tràgic, parpellejava damunt les mortes nines. Ara, avancem en cercles, igual d’invidents ( cecs ja no és políticament correcte), però cap cots sota el pes de tanta banya i sense dir ni “mu”. S’acusarà d’eixelebrat perillós qui, rumiant truites, plantegi la possibilitat de parpellejar,per si de cas fos anticonstitucional!
Certament, es manté l’antiga afirmació que podríem disparar ( metafòricament) i obrir foc a discreció contra el ple del parlament de Catalunya, sense gens de por d’acabar tocant a algun patriota.
Joan Marca i Tristan, president de l'A.V. de Can Ricart.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada