L'altre dia, víctima d'un atac agut d'incontinència urinària, cercava un lloc discret on alleugerir la pressió de la bufeta prostàtica. Amb pas accelerat per la presura, vaig entrar en el cementiri del barri fins el fons a la dreta, empés per un misteriós instint.
Quan vaig voler donar-me conte, estava davant el mausoleu del marques de santa Isabel i panteó de la família Ricart. Sota dels meus peus reposaven les restes mortuòries d'aquell poderós potentat que, cercant ampliar negocis, l'any 1853 encarregà al arquitecte Josep Oriol i Bernadet la construcció del recinte que dona nom a aquesta humil associació veïnal.
No se com estarà la tomba d'aquest ingeniut constructor, però espero que resisteixi l'especulació urbanística millor que la seva obra industrial. Les naus sense sostre continuen caient a trossos, malgrat la qualificació de be cultural d'interès nacional. Males herbes i grafitis farceixen l'espai aturat en el temps, mort assassinat amb l'avarícia per mòbil i amb els plans urbanístics com l'arma del crim.
En descarat contrast, les argolles de bronze que decoren la làpida del cadàver del burgés, estan protegides de les pluges daurades per bosses de plàstic transparent, que impedeixen llur rovell. Està clar que, malauradament, el patrimoni nobiliari i el històric tenen tractaments diferenciats. És per això que, de tant en tant, cal continuar escribint diurètics epitafis en honr a determinats avanpassats.
Fotos i text de Joan Marca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada