dimecres, 28 d’abril de 2010

Una de pancartes poblenovines i piratejos urbanístics.



D’entre un gran munt d’exemples d’urbanisme delirant, que malmeten el territori en benefici d’uns pocs, el P.E.R.I. de Diagonal Mar destaca com paradigma d’oasi Català en un Poblenou tropical. Tots els partits polítics amb representació parlamentària, amb el silenci còmplice de quasi totes les AAVV, van permetre que el Fòrum 2004 fos la maniobra de distracció perfecte per a dissimular i difuminar responsabilitats. Feren naufragar el dret a l’habitatge contra els esculls especulatius del 22@ per apoderar-se del botí.

La tàctica no és nova, doncs temps era temps, ja hi havia individus amb la mateixa cobdícia i manca de principis ètics.Per enriquir-se amb la desgràcia aliena, encenien fogueres en la costa en les nits de tempesta, feien creure als vaixells que aquella foguera era el far, i enviaven a la nau amb tota la tripulació cap a la mort segura, ofegats sota les onades. L’endemà en la platja, podien banyar-se en or amb els beneficis de la venda de les restes que la mar els retornava. La diferència amb ara, és que abans aquestes coses es perseguien judicialment i estaven socialment mal vistes.

Però no per ja sabudes, deixen de ser punyents esgarrapades en les pupil·les, les pancartes que “decoren” l’edifici de Diagonal 55 ( la "nova llar" dels antics habitants del passatge cusidó). Carregades d’una poesia visual que apunyala les consciències, s’espliquen per elles mateixes. Així doncs, ens abstenim de comentar-les i ens limitem a demanar-vos que les llegiu i reflexioneu.

dilluns, 26 d’abril de 2010

Ja és primavera en Can Ricart!



Segons ens informa la comissió d’observacions ornitològiques diverses, ja han tornat les obscures orenetes, de Can Ricart, els seus nius a penjar i altre volta, amb l’ala en les desvidrades finestres, juganeres trucaran. Saben d’altres anys que tenen la teca per llur descendència assegurada, doncs mosquits tigre farcits de sang veïnal no els hi faltaran pas.

Però les emplomades sagetes negres no són, ni de bon tros, les mestresses del seu espai aeri, dominat per la gavina argentada i el seu estol. Seves són les fosques ombres que ens sobrevolen amenaçadores. Un cop començat el període de les nidificacions ocellaires generalitzades, les conegudes com a rates aèries, corren a enfilar-se al lloc de màxim privilegi: El cap d’amunt de la xemeneia, 30 metres per sobre les naus sense sostre del nostre B.C.I.N. És evident que l’instint primaveral no coneix aturador, ni respecta suspensions prorrogables o normatives urbanístiques, ni de civisme. També queda clar que les lleis de la selva són la jutgessa i el botxí que governen dins d’aquest patrimoni cultural, històric testimoni de qui som i d’on venim.

Els altres nínxols ecològics d’aquest gran reservori de natura urbana són colonitzats per tota mena d’aus i insectes, mamífers i rèptils, amb la feromona reproductiva en efervescent ebullició. Les males herbes floreixen esplendoroses, pintant de grocs i verds el gris-ciment de tantes hectàrees sembrades de runa. La primavera trompetera rebufa amb força els seus ensordidors cants de sirena, que amenacen el recinte amb el mateix final que el que tingueren les malaurades muralles de Jericó. I es que, amb tant de mal bitxo suelto, “el asunto de la jodienda no tiene enmienda”.

dissabte, 24 d’abril de 2010

Els transformadors elèctrics del nostre districte.





Ara fa uns pocs mesos, un tràgic succés va tornar a sacsejar la tranquilitat dels nostres carrers. Un adolescent i dos bombers es van electrocutar amb fatals conseqüències, en un transformador elèctric no senyalitzat de la Verneda.

La mort d’un treballador públic en acte de servei, era clarament prevenible i evitable amb una mica de voluntat política per la cura en la seguretat dels vianants. En poc temps portem una dona morta per la caiguda d’un mur i un nen aixafat per un tub gegant, al que s’afegeix aquest últim incident luctuós.

Cal recordar que en els plans urbanístics del 22@, els transformadors elèctrics són equipaments pel barri, i reconeixem en honor a la veritat que, en el C/ Joan de Malta hi ha un cas en el que això és veritat.: Una caseta mig transformador i mig habitatge. En aproximadament 12m2 un ex sense sostre hi ha trobat aixoplug, a tocar d’un altre equipament pel barri com l’hotel Me (foto Primera).

Altres casetes com la del descampat del Camí antic de València cantonada amb C/Bilbao, tot i exercir extraoficialment com narcosala de venopunció pels toxicòmans del barri, en no tenir els accessos adaptats per mobilitats reduïdes ni programes d’intercanvi de xeringues, no compleix les normatives de qualitat exigibles( foto tercera).

Sort en tenim del sarcasme artístic graffitero que ens decora, (de tant en tant i fins que BCNeta no atempta contra la seves obres), el nostre paisatge i paisanatge gris de cada dia ( foto segona).


divendres, 23 d’abril de 2010

Els ferrovellers es passegen en camió pel damunt de les troballes arqueològiques!




Fins ara, la recollida de metalls dins de l’antic recinte fabril de can Ricart requèia en els rodamóns que saltaven les tanques per endur-se canonades de plom i fils de coure. Però amb la flamant posada de la primera pedra virtual de la casa de les llengües i la nova companyia de seguretes ( amb el sarcàstic nom de “protección patrimonios”), el negoci pren majors proporcions.

Hauran pensat que ja anava essent hora d’expremer industrialment els abundosos nínxols de matèries primeres, encara que en passar amb el camió (Matrícula B-6625-JC) pel damunt de les troballes arqueològiques, es provoqui algun esvoranc. La suposada protecció del nostre patrimoni històric i de la vila romana que si ha trobat, no sembla tant prioritari com garantir el correcte reciclatge dels materials que fan nosa al atemptat arquitectonic que volen perpetrar.

El diccionari Pompeu-Fabra es queda curt en adjectius per a calificar el nivell d’hipocresia municipal, autonòmica i estatal amb la que ens fuetegen impunement. Sense anar més lluny i continuant parlant de materials arcaics rovellats, un exfalangista procurador en les corts de la dictadura del generalísimo (durant tres legislatures) i públic enemic de que Catalunya tingui comitè olímpic propi, disposa la seva capella ardent dins del palau de la Generalitat tripartida. Els mateixos que, quan els interessa, branden la bandera de la recuperació de la memòria històrica, fan ara exercici públic d’amnèsia desvergonyida.

Davant l’esmentada mancança lingüística del nostre estimat idioma, ens veiem obligats a recórrer a una expressió extrangerament castiza, del país del costat (que el mort recent tant estimava) per definir els gripaus que ens fan empassar: “Manda huevos!”

dimecres, 21 d’abril de 2010

Barcelona decideix ja té pregunta i data, però pinta un futur incert .


Aquest dissabte passat l’assemblea d’entitats de la plataforma Barcelona decideix ha marcat quina hauria d’ésser la data de la consulta. Pretenen o pretenem (l’A.V. de Can Ricart també és sòcia d’aquest club) que sigui efectiva per l’Abril de l’any que ve. Però jo,personalment, tinc seriosos dubtes que s’arribi a materialitzar la gesta.


D’entrada, la pregunta aprovada vincula una Catalunya independent a la pertinença a la unió europea de mercaders. Això sols, ja fa que pràcticament la totalitat dels moviments “antisistema” deixin de sentir cap sinergia positiva vers l’intent proposat de democràcia directa. Com si anéssim molt sobrats de gent!

D’altra banda, el comportament de la classe política professional que patim des fa lustres segueix sense variar. Continuen mantenint l’habilitat d’afavorir els seus interessos personals pel davant dels del país que diuen defensar, amb una impunitat electoral que insulta la intel•ligència de la societat.


És evident que la possibilitat que les associacions i entitats s’autorealitzessin al marge del que ells controlen, simplement, no ho poden tolerar. Per això tenen militants alliberats i d’altres panxes agraïdes, que dedicaran moltes hores de temps per encapçalar comissions i comitès diversos. La cosa no se’ls hi pot escapar de les mans.


 Mentre, la gent del carrer que intentem sobreviure en aquesta ciutat cada volta més hostil, la que formem el “gruix de la tropa” en el combat del dia a dia, tenim la moral de victòria més baixa que la dignitat dels nostres representants parlamentaris. Contemplem horroritzats la tremenda indiferència col.lectiva amb la que, enmig de la via pública i a plena llum del dia, es violen sistemàticament els principis de divisió de poders, de llibertat d’informació o d’us social de la propietat privada ( per dir-ne només tres i no fer la llista gaire llarga). Entre tant ens entretenen amb espectacles judicials esperpèntics, que tenen una mica de Jon Cobra i un massa de Curri Valenzuela.


Aquesta suposada democràcia, filla de la magnanimitat borbònica i hereva de la impunitat postfranquista, continua fent certs els versos d’en Maragall que asseguraven que caminem orfes de  llum sota d’un sol que crema. La diferència és que fa cent anys, la vaca cega del poema, aixecava al cel l’embanyada testa i amb un gran gest tràgic, parpellejava damunt les mortes nines. Ara, avancem en cercles, igual d’invidents ( cecs ja no és políticament correcte), però cap cots sota el pes de tanta banya i sense dir ni “mu”. S’acusarà d’eixelebrat perillós qui, rumiant truites, plantegi la possibilitat de parpellejar,per si de cas fos anticonstitucional!


Certament, es manté l’antiga afirmació que podríem disparar ( metafòricament) i obrir foc a discreció contra el ple del parlament de Catalunya, sense gens de por d’acabar tocant a algun patriota.








Joan Marca i Tristan, president de l'A.V. de Can Ricart.

dijous, 15 d’abril de 2010

Un nou vídeo filmat dins de Can Ricart.



Els amics de http://proyectoritual.blogspot.com/ han filmat el vídeo:

http://vimeo.com/10488914

Entre d'altres localitzacions,
a l'interior de la nau del rellotge, on ha d'anar la futura casa de les llengües. També han filmat uns fragments de cinta al descampat del costat de la Escocesa, entre els restes arqueològiques dels dipòsits de tenyit de teixits, doncs hi havia una empresa del ram de l'aigua.

Mes enllà dels presumptes mèrits artístics dels actors i els guionistes, paga la pena de veure'l per comprovar l'estat d'abandonament del nostre patrimoni cultural. És la prova gràfica de com una quadrilla d'encaputxats, a plena llum del dia, poden perseguir-se, rebolcar-se, escridaçar-se i fer el freaki, bo i filmant-se a l'interior de les runes del nostre patrimoni cultural.

Mentre la jovenalla poblenovina s'entreté jugant a disfressar-se i penjar les imatges al Internet, Hi ha polítics professionals d'omplir-se la boca amb la protecció arquitectònica i la butxaca amb el 3% de les plusvàlues. Així està el pati!.



dimecres, 14 d’abril de 2010

Els tripijocs tripartits quintupliquen el nivell de la desmesura que els definia fins ara.




Diu que, ara fa uns 2000 anys, hi hagué un ilusionista que multiplicava els pans i els peixos, bo i transformant l’aigua en vi. Avui en dia, amb les noves tecnologies que tot ho dupliquen, els trucs arcaics han quedat una mica desfasats.

Per tal de que no decaigui l’espectacle, s’ha de rinxolar el rinxol circense amb el més difícil encara. Superant el seu propi llistó d’altes cotes d’esperpentic surrealisme, els “responsables” tripartits que ens malgovernen llencen sense pudor ni vergonya projectes estrambòtics, a quin més car: En els temps que corren, es gastaran 30 milions d’Euros( pel cap baix) de diners públics en l’experiment que anomenen la casa de les llengües.

L’esperverant xifra de despesa la repartiran entre els 18 milions que permetran a la Benedetta perpetrar el seu atemptat arquitectònic contra el nostre patrimoni cultural, i els 12 que “invertiran” en l’interior de l’invent, entre ordinadors vacil.lons i pantalles gegants amb tecnologia LED. S’ha d’advertir, però, que la xifra de 18 milions es pot veure incrementada davant el “no problema” de la troballa d’una vila romana.

Les excavacions arqueològiques sembla que han ensopegat amb un suposat mosaic del segle I, els fonaments d’un mur exterior i un tros de via pavimentada que duia fins la porta d’entrada. Segons paraules dels responsables municipals, les restes tenen una qualificació d’escadusera importància.

Però encapçalant el rànquing del a veure qui la diu més grossa, tenim al presumpte senyor Balcells Gene, al respondre quan l’interrogaven respecte a Can Ricart. Aquest diputat del grup socialista-ciutadans pel canvi, nega que hi hagi deixadesa en la protecció d’aquest B.C.I.N. on no ens consta que hi hagi posat els peus (tret que vingués al concert del cantamanyanes brasileny de s’hora baixa). Arriba a afirmar que la responsable de la destrucció de 34 petites i mitjanes empreses amb 250 llocs de treball pel barri és: LA DINÀMICA ECONÒMICA DE LA CIUTAT !!

Caldrà agrair-li a aquest presumpte senyor que ens assenyali l’autèntica ma negre que, des de l’hombra, ha boicotejat el model de millor botiga del món mundialitzat.

dijous, 8 d’abril de 2010

Hi ha un complot judeomasonic en contra de la púrria vaticana!.



Aquests darrers dies d’alt contingut processionari, em pogut contemplar la pelegrinació solemne per un autèntic viacrucis catòlic, apostòlic i romà, d’un individuo amb bàcul i mitra. El cap d’estat d’un petit país confessional europeu, sembla que ha quedat en evidència, com a còmplice per omissió de la violació d’uns pocs milers de criatures prepuberts. Quanta maldat hi ha pel món, Deu meu!.

Doncs resulta que hi ha fonamentades “xafarderies” que parlen de presumptes sodomitzacions d’escolanets darrera de les sagristies i de hipotètiques fel.lacions de penitència dins dels confessionaris. Les viperines llengües blasfemadores, també malparlen de la complicitat del sant pare en tots aquests afers, en encobrir-los per evitar l’escandol.

S’afirma que els pederastes amb sotana, tenien prou amb penedir-se i prometre resistir-se una mica més a la temptació de la carn tendre, per a ser canviats d’arxidiòcesis i aquí pau i desprès glòria. Les víctimes de les agressions eren criminalitzades per pecadores i amenaçades amb l’excomunicació si s’anaven a explicar-ho a ningú. Calia que cerquessin consol en la resignació cristiana i preguessin molt per la salvació de la seva ànima, bo i carregant en vot de silenci la pesada creu del seu calvari.

Que l’encubriment organitzat donés patent de cors als delinqüents per a seguir amb les activitats fornicadores durant mitja dotzena de lustres, no semblava que preocupés tant com el “que diran” les beates temoroses de nostre senyor quant surten d’escoltar missa. Ara, enfrontats a la repugnant evidència, els socerdots pretenen tirar pilotes fora revifant el fals debat del celibat. També els polítics plagien l’estratègia de la multinacional bimilenària en parlar de llistes obertes quant se’ls pregunta per la desafecció abstencionista o quan treuen la financiació dels partits per desdibuixar la corrupció generalitzada. Quan els parroquians no estan per hòsties i comencen a creure que l’única església que il·lumina és la que crema, la cultura judeocristiana recorre als clàssics trucs dels trileros i les grolleres maniobres de distracció (que tant be els hi han funcionat des del llibre del Gènesi).

Davant el fariseu escenari de dolosa indefensió de les víctimes, l’eclesiàstica afirmació que sentència : “deixeu que els nens s’apropin a mi”, pren un caire del tot sinistre. “Virgencita, virgencita, que me quede como estoy!”.


(fotografies d'un socerdot a les portes de La Meca especulativa de Can Ricart, a punt de beneïr la sacrosanta plusvalua requalificatòria)


dimecres, 7 d’abril de 2010

La casa de les llengües i els desnonaments silenciats


La capacitat humana d’ignorar, en el seu dia a dia, les paradoxes (que l’incomodarien si hi pensés gaire), no deixa mai de sorprendre’m desagradablement. Des de sempre, el pantxacontentisme ha estat una característica que ens defineix com espècie; però quan més avança l’autoanomenada civilització del benestar, pitjor anem. La hipocresia social amb la que comencem el segle arriba al paradigma estrambòtic amb els plans urbanístics del Poblenou. Materialitzats en forma del formigó armat i parloteig fal•laç, coronen la destrucció dissenyada des del 22@ amb uns grans lucres que enriqueixen a uns pocs privilegiats. Com diu la popular corranda:

Amb una mare mentidera
i un pare lladregot,
el 22@ es sembla
massa als seus progenitors!

Damunt les runes de l’antic barri, i esfilagarsant les restes de teixit associatiu, apedacen la misèria generalitzada amb individualisme competitiu. Amb maniobres de distracció prestidigitadors, allunyen l’atenció d’escàndols inqualificables: A tocar de la nova casa de les llengües, hi ha veïns de tota la vida en risc de desnonament proper i famílies de rodamóns cercant ferralla de subsistència entre la indiferència emocional col•lectiva.


La flamant casa de les llengües és un nou equipament inventat per no se sap qui, que no s’ha fet mai enlloc del món, que no queda clar com quedarà i que costarà uns 18 milions d’Euros de diners públics. La ferum del Fòrum 2004 i els farsants que no permeten que la realitat els hi espatlli una bonica història, s’ensumen des d’una hora lluny.


El veïnat de tota la vida en risc de desnonament massa pròxim és, entre altres, els expropiats expropietaris d’un habitatge en l’antic passatge Cusidó. Recordem una vegada més, que els pagaren el que era casa seva a preu de cadastre, en nom del be comú. La paupèrrima indemnització la invertiren en donar l’entrada d’uns pisos nous, a preu de bombolla, dels que ara no poden fer front a l’estratosfèrica hipoteca.


 Les famílies de rodamóns i sense sostre, malvivint pels descampats de la recollida d’engrunes, son part del nostre paisatge i paisanatge des de l’inici de l’actual mil•lenni. Les polítiques antiexclusió tripartites fracassen estrepitosament en resoldre aquests tipus de problemes subsistencials. En paraules de l’actual regidor Narvaez: “Això sols ho resoldran les excavadores”(dedueixo que tirant-hi terra damunt l’assumpte).


L’estrambòtic mosaic que resulta d’aplicar obstinadament la maximització especulativa és un barroer collage de gent sense casa i cases sense gent, zones verdes entre els rails del tramvia, aturats entretinguts en mirar les obres d’enderroc de les naus industrials que aixoplugaven els seus antics llocs de treball i regidors municipals que inauguren els magnífics plans E zapateristes sense cap oposició social al respecte. On són els presumptes intel•lectuals d’aquest maltractat país mentre tant? Doncs estan en programes televisius matutins, fent de contertulians frivolitzadors i de banals comentaristes de xerrameques. Disfressen amb parracs de pseudoètica les seves complicitats (per omissió, en el millor dels casos) amb el sistema que els peixa. Com confessava al principi, hi ha capacitats humanes que, malauradament, no deixen mai de sorprendre’m.