dilluns, 31 de maig de 2010

Salta, salta, Jimmy Jump!



La setmana passada afirmava, tot i interpretant l'oracle de Delfos, que venien bons temps per a la lírica. No se si l'amic Jimmy va llegir l'article, o be, que en arribar el Corpus, volia fer un salt de Patum avançat. El cas és que davant el freakisme d'un concurs transnotxat, ha donat un exemple d'adaptabilitat a l'entorn que ja el voldrien per a ells els nostres mal governants.


Amb el suposat sabotatge de la cançó que representava al regne d'Escanya, aquest saltimbanqui bufonesc, ridiculitzava davant milions de teleespectadors el vassallatge feudal estatal i el folklorisme barretinaire on ens enfanguem les espardenyes fins més amunt dels genolls.


Des d'aquest humil blog, el meu aplaudiment a l'acció i tot el suport moral per a la gent com ell.


I de la metàfora europeda fins la merda més local, res millor que les aigües estancades en el llac del parc central del Poblenou, per representar el miratge de l'oasi català. Aquest pantanal urbanístic de Diagonal mar, on immobiliàries com Espais feia lloc als seus foscos negocis en connivència amb els responsables del 22@, són arenes bellugadisses que s'empassen els fonaments de formigó desarmat.

La capacitat de salt ens serà molt útil en un país com el nostre, fins el punt que caldrà plantejar-se adoptar al cangur vermell com animal nacional de casa nostre. I si fóssim en una fàbula de La Fontaine, els animals que personificarien els regidors del districte serien el cocodril porós i el caimà malcarat de florida.



Fotos d'ahir Diumenge, del estat de l'estanyol que, presumptament, havia de generar l'idíl·lica imatge d'una illa dins del parc, envoltada de “laurus nobilis”.

(Text i fotos de Joan Marca)

divendres, 28 de maig de 2010

Continua Quallant l'esperit cooperatiu al barri


Encara que el cos central de l'edifici de La Teixidora té les bigues de resistent ferro i volta catalana de maó massís, els diferents afegits posteriors són fets amb bigues de fusta. Això els fa més vulnerables als anys de goteres i humitats diverses, que durant tant de temps han estat les mestresses de l'espai. Ara, alliberat de teranyines i ronyes de criança gran reserva, per fi totes les veïnes en podem gaudir-ne alegrement.



Però perquè això continuï essent així, la gent dels col·lectius que fan servir el C.S.O.A. no estan disposats a permetre que l'edifici es malmeti, com pretén la propietat; i s'han posat mans a l'obra per tal d'intentar impedir-ho. La impermeabilització dels terrats protegira aquest centre social que, farcit d'història,és part intrinseca del nostre passat

L’edifici fou la seu del Centre Republicà Democràtic Federalista de Poblenou fins l’any 1939, moment en què la Falange l’incautà. Hauria d’estar catalogat com a patrimoni cultural i arquitectònic del barri, pel seu valor innegable.

Sigui com sigui La Teixidora i, perquè no dir-ho, la Cooperativa La Unió, estan donant vida a l’espai, obrint-lo al barri i creant ponts i xarxa social entre els diferents col·lectius que hi participen.

En aquest sentit, fem una crida a tots els col·lectius i persones de be, per tal que participin de les diferents jornades de treball que s’estan duent a terme per rehabilitar entre totes l’immens espai de la Teixidora. Doncs només a partir del treball col·lectiu, ho podrem arribar a fer.



dimecres, 26 de maig de 2010

Del saló de plens, en l’angle fosc!


Del saló de plens, en l’angle fosc;

Pels seus propietaris, volgudament oblidades;

Silents i cobertes de pols,

S’esguarden les responsabilitats polítiques!







Paradoxalment, quan les pitjors perspectives de futur entelen l’horitzó social, més sembla que siguin bons temps per a la lírica. Com a exemple, l’anterior mostra de poesia romàntica lliurement versionada, tan actual ara com fa un parell de segles.

Però quina altre ens queda, davant la tragèdia inevitable que ens engoleix, que no sigui cercar la catarsi col•lectiva en dedicar brindis al sol. Zapatero mateix, fa una impagable imitació d’en Neró durant l’incendi de Roma i canta desafinades odes èpiques que, de ben segur, passaran als anals de la història dels absurds.

Tornant al poema del inici, certament, les responsabilitats polítiques d’inflar la bombolla comencen en els plans urbanístics aprovats pels ajuntaments. Però els plens municipals estan protagonitzats per uns regidors d’uns partits, que s’han pagat les campanyes electorals amb crèdits de bancs i caixes que no sempre han tornat.

A l’hora, els qui prenen decisions en les caixes són “senyors polítics” col•locats a dit. Els mateixos que donaren crèdit il•limitat a immobiliàries capdavanteres en destrucció de territori. Els mateixos que tenen sous estratosfèrics i contractes blindats, impunitat impúdica, propietats multimilionàries i diversos amarradors. Els mateixos que defugen miserablement la factura dels seus actes, bo i contemplant l’incendi ciutadà des dels seus refugis ignífugs.

 Potser ara, que ja comença a fer massa pudor de socarrim com per continuar tapant-se el nas cívicament, la necessitat obligui a fer canvis reals del sistema. Tant de bo que la impunitat dels corruptes que ha caracteritzat el període post-franquista en que malvivim, acabi per sempre.

En un rampell d’optimisme inesperat, encara hi hauria marge de maniobra sobrat per a recuperar esperances. Tenint voluntat decidida,, amb poques mesures però valentes com les del següent decàleg, impedirem que el capitalisme refundi la humanitat:

• Expropiació de tots els beneficis especulatius immobiliaris.

• Enviament de tropes de la O.N.U. a envair els paradisos fiscals i recuperar el que és nostre.

• Legalització de la marihuana i venda en els estancs cobrant impostos.

• Legalització de la prostitució i garanties laborals per les treballadores sexuals, prenent-li el negoci a les màfies no estatals.

• Exigir un us social de tota propietat privada, sota pena de pèrdua d’us de fruit.

• Finalitzar l’espoli econòmic que patim, pel que Catalunya ha de mantenir un enorme eixam de paràsits mesetaris i rèmores repressores.

• Aprofitar l’avinentesa financera per decréixer de forma controlada, canviant els valors consumistes pels principis solidaris i sostenibles.

• Garantir autèntics controls democràtics de les mesures que ens hipotequen els drets bàsics.

• Depurar responsabilitats penals dels corruptes, amb llargues condemnes de presó.

• Penalitzar severament tota agressió al medi ambient, garantint la ruïna econòmica a tot el qui es vulgui enriquir contaminant.

Ja comença a ser hora de que la llum aclaridora inundi a raig els angles foscos dels despatxos del poder. Massa temps portem deixant-nos empènyer a ulls clucs. En treure'ns la vena que ens encegava, sols veiem un erm i costerut pedregar. Però ja he dit que per il•luminar les nostres passes en aquests temps de tribulacions obscures, res com la lírica; així que acabo l'article amb un rodolí d’en Miquel desclot:
Mentre no s'apagui el sol
i no es fongui la bombeta,
deslliureu-nos d'en banyeta,
Sant Miquel, Màrtir i Pol.



Joan Marca I tristan, president de l'A.V. de Can Ricart.

dimarts, 25 de maig de 2010

El moviment hort-art arrela dins de Can Ricart.
























L’espectre del desabastiment alimentari sobrevola amenaçador damunt la millor botiga del món. La insostenibilitat del sistema ens empeny a caure pel penyasegat famolenc de la manca de menjar per a tothom. El territori encimentat es fa de mal conrear i la pagesia és cada cop més, una espècie en greu perill d’extinció.


Quan l’anorèxia obligatòria semblava que seria el nostre pa de cada dia, apareix una escletxa d’esperança: La proposta del moviment hort-art que es desenvolupa en un dels molts descampats de Can Ricart.

Diem moviment perquè la idea va literalment sobre rodes. Superfícies mòbils on colocar-hi testos, que es puguin canviar de lloc per tal de defugir la repressió municipal de les iniciatives ciutadanes. Horts urbans autogestionats i transportables, disfressats per a camuflar-los entre les creacions artístiques d’Hangar. Verdures nòmades, pseudoclandestines i fugiceres dels mercenaris uniformats, els que apliquen les normatives de “civisme” cínic. Agricultura de guerrilla en terra de ningú, petites llavors de resistència al model caduc de capitalisme megalòman amb peus de fang.

Just enfront del simulacre de parc central, (que ha resultat ser el mausoleu més car d’Europa, on enterrar sense gens de glòria la gran mentida del 22@), iniciatives populars obertes i gratuïtes germinen quant menys s’ho esperen, floreixen quant menys els plau.

Els únics brots verds veritables que veurem els propers anys seran fruit d’activitats com aquesta, radicalment arrelada a la realitat social i llurs necessitats primàries. Venen temps de buidors estomacals i penúries digestives, on empassar massa saliva no ajudarà gaire a pair tanta fels i l’individualisme avariciós acabarà per ennuegar-nos de forma irreversible.

dijous, 20 de maig de 2010

La prostitució lingüística institucionalitzada.







Igual que en la cèlebre fraseDeu meu, han violat a la reina!" , en mitja dotzena de paraules es parla de religió, monarquia i sexe forçat, hi ha un mot màgic que permet una resposta institucional per a tot el que succeeix:

C r i s i.


Mitjançant els seus poders semàntics, actua com a pedra antifilosofal, bo i convertint l'or en plom, a la vista pública dels mitjans de comunicació de masses. El que abans eren joies de la corona, ara és pesat llast econòmic. L'antic oasi català, sota els efectes de la sequera creditícia, amenaça en tornar-se miratge fugisser, eixut com bacallà salat.


Però l'espectacle ha de continuar al preu que sigui, i el Barça paga 40 milions d'Euros per un jugador de futbol, mentre la televisió publica debat l'autèntic problema que preocupa a la societat. El seny patriòtic empeny a la gent de be a refer els cercles i continuar dansant al so que ens toquin, envoltant els tòtems nacionals. La major part del ramat nega l'evidència, tot i estar entrant per la porta de l'escorxador industrial.

La mio-pia del “mio,mio,mio,mio i mio!” escurça la vista i emboira la mentalitat col·lectiva. Les institucions que vetllen pel bon funcionament del sistema inoculen constantment nous sil·logismes, que donen explicacions com inòpia en vena, tranquil·litzant consciències neguitoses.


Caldrà anar deixant-se de tanta sardana i començar a assejar el ball de bastons!



Fotos i text de Joan Marca.

dimecres, 19 de maig de 2010

Èxit rotund del mural cooperatiu del passat diumenge.


En evident contrast amb l'estrepitós ridícul de la consulta-trampa institucionalment impulsada i “resolta” amb una fugida endavant per la tangent, el nou mural que can Ricart llueix amb orgull va ésser exemple de participació col·lectiva.


Veïnes d'avançada edat, ex sòcies de Justícia i Pau, compartiren paret i pintura amb nenes i nens que mai havien pintat en una tàpia. Sospitem haver despertat alguna vocació grafitera entre els més menuts, que gaudiren a cor que vols, desenvolupant la seva creativitat artística.


Davant els milions d'Euros malaguanyats en campanyes electorals disfressades de referèndum, (que els hi surten per la culata), amb 100 Euros de pressupost en pintures i bona voluntat generalitzada, es poden donar lliçons a tots els tècnics i regidors del consell consultiu municipal.


El dia també ens va donar un suport climatològic extraordinari i el sol de Maig semblava somriure'ns d'orella a orella, durant tot el dematí. Sense que serveixi de precedent, per una vegada fins el cel es posava del nostre costat. Que per molts anys puguem gaudir de fets semblants!


dilluns, 17 de maig de 2010

Descarnada descripció de la realitat oculta


L’evident fracàs de les teories del mercat, a l’hora de preveure la que se’ns ve al damunt, empeny el coneixement humà a cercar explicacions alternatives a les ortodoxament acceptades. Les últimes investigacions al respecte amplien extraordinàriament les fronteres de la realitat visible en el nostre dia a dia. Caldrà, doncs acunçar nous conceptes, rebatejant l’amalgama cultural de nostra erudició.
La metafísica social la definirem com la poeticociència de les partícules elementals i la mecànica quàntica de la psique col.lectiva. La seva matèria d’estudi és la passivitat/activitat de cadascun dels subjectes individuals que formen la massa humana. L’espín positiu o negatiu de cada element, els seus nivells d’energia, els centres d’interès al voltant dels quals orbiten dins de núvols de possibilitats binaries….. En definitiva, és un resum de la realitat que descriu el comportament en temps de crisi, dins del contínuum capitalista que forma l’univers conegut. Investiga un regne on la velocitat d’enriquiment pot accelerar-se de forma indefinida, sense cap límit regulador de cobdícies.

Descobrim presumptes paradoxes, com la que afirma que la matèria està bàsicament formada per espai buit. És com si el gran creador construís milers d’edificis per a què no hi visqués ningú. Milions de metres quadrats sense veïnes, sense persones, sense vida. La sola possibilitat fa venir esgarrifances a tothom qui s’ho planteja .

També s’afirma que l’espai buit no ho està del tot, només està buit de mitjana. És com si un empresari demanés crèdits als mercats de futurs, tapant immediatament el forat amb diners negres provinents de no se sap on. Si en la conta bancària hi ha el mateix nombre de superàvits com de desfalcs i de les mateixes quantitats, per hisenda la resultant és zero i essent multimilionari, no caldria que pagués cap impost (cosa que en la vida real seria tant impensable com creure en l’existència de paradisos fiscals).

Una altra norma sentència que la riquesa no es crea ni es destrueix, tant sols canvia de butxaca, fent una mena de salt quàntic. Acaba apareixent en algun conte suís sense que se sàpiga quin camí ha seguit per arribar-hi. Perplexitats com la de la dualitat ona-partícula, competeixen en exotisme amb trinitats com polítics-banquers-immobiliàries (que son un i tres a la vegada, segons els convingui, per desconcert de l’observador)

Hi ha teories de supercordes que asseguren que, segons la vibració, la partícula és diferent. Així doncs, si pengem un burgès d’una forca, la vibració seria diferent que si el penjat és un proletari suïcidant-se per no morir de fam. Encara que això succeeixi en dimensions desconegudes, sembla que habitem un multivers format per eixams innombrables de Branes, que naveguen per l’espai-temps, bo i col.lisionant entre elles. El bon o mal Karma potser sigui quelcom més que una superstició instintiva. La lògica racional no hi té cabuda i cal aplicar les equacions de l’enginyeria financera per calcular els que, els coms i els perquès. Tal vegada en Pitàgores l’encertés amb allò de la musicalitat de les esferes?

Però diu que hi ha proves irrefutables de què això és així, com ara l’anomenada remor de fons. Apuntis cap on apuntis l’antena, tot és ple d’una remor de secrets a crits que parlen de corrupció. L’altre evidència innegable és l’expansió accelerada de la bombolla, mare de totes les grans explosions. A més, els paral•lelismes entre allò molt gran i allò molt petit no poden ser  casualitats. Estem com el protagonista del xou de Truman, en veure caure focus cinematogràfics del cel. Els dogmes de fe sobre el que ens envolta comencen a ensorrar-se, qual patrimoni industrial poblenoví davant el 22@. La consciència de viure dins d’un miratge que es va difonent, erosiona la creença en la religió neoliberal i els falsos Déus que predicava. Els pilars que sustenten el sistema tremolen i ens fan tremolar a totes, com si un Hèrcules cec de ràbia els empenyés desaforadament cap a l’abisme més fosc.

Acabarà resultant que entre una tragèdia grega i un cap de Turc, hi ha tot un mar Egeu de tril•lers i tripijocs a dojo, que oculta darrera la nostra inòpia, conforma la veritable substància subatòmica del món en el qual malvivim. Són universos “immaterials” que treuen profit lucratiu de les tragèdies alienes que ells mateixos provoquen (l’anomenada energia fosca, doncs passa inadvertida pels aparells detectors del poder judicial). Després deriven responsabilitats, amagats dins caus de cuc, fins aconseguir que es dilueixin en quàsars de galàxies llunyanes. Un dels últims exemples clars que proven aquesta teoria, seria l’afirmació de la municipalitat barcelonina, que assegura que la culpa del rebrot de la prostitució barriobajera és de la primavera, i la responsabilitat criminal és del bon temps que ha fet. El veritable culpable acabarà essent, segons l’ajuntament, l’Alfred Rodriguez Picó.

Tot i així, la “comunitat científica” continua discutint si “són galgos o podencos”, davant un futur fosc com la gola del llop. Les cruels queixalades que ens clavarà el destí que ens han llaurat en el nostre solc d’espai-temps, no tindran res de metafísiques. Acabarem escaldats com brots de menta dins d’una teteria turca, a causa de ser un ramat d’ignorants, alienats de la veritable natura de la realitat de les coses que ens envolten.

divendres, 14 de maig de 2010

Foto de Xavier Miserach de can Ricart, anys seixanta.


Per als curiosos, per als estudiosos del llegat, per a les ments despertes, per als amants de la història, el mestre fotògraf Xavier Miserach va estar voltant pel nostre estimat Poblenou dels anys seixanta i vet aquí que ara, en la expo "Guia secreta de la rambla" em descobert casualment, en un muntatge que vol reflectir part del treball (sense temàtica concreta) que desenvolupà a Barcelona en els primers anys dels seixanta, una panoràmica del Poblenou fabril, emboirat i ple de fum de fàbrica.

En la distància sobresurt clarament la torre de can Ricart i la seva xemeneia fumant.

Son fulles de contacte penjades a la paret, així que veure aquesta foto enmig de centenars no ha estat gens fàcil, de fet ha estat una sorpresa i no descartem que mai s'hagi arribat a exposar com a peça única.

dimecres, 12 de maig de 2010

Recuperem l'esperit cooperatiu!



CONVOCATÒRIA PUBLICA

REPRODUCCIÓ DEL MURAL DE L'ANTIGA COOPERATIVA “PAU I JUSTICIA” A CAN RICART

EN EL MARC 'KINDER HANGAR'

TALLERS PER A NENS DUTS A TERME PER ELS ARTISTES RESIDENTS

DIUMENGE 16 DE MAIG DE 10 A 14H.

Durem a terme la reproducció del mural original de l'any 1979 de l'antiga cooperativa de veïns del Poblenou "Pau i Justícia" en una de les parets exteriors d'Hangar. El mural encara es troba actualment a l'antiga seu de la cooperativa al Carrer de Batista, molt a prop de Can Felipa. Es tracta del local que ha estat recentment adquirit per la Sala Beckett. Per dur a terme la reproducció del mural a Can Ricard ens hem posat en contacte amb diferents cooperatives actualment vigents en el barri perquè ens ajudin a pintar.

L'objectiu de l'activitat és posar en relació un moviment cooperativista del passat emblemàtic del barri com és el cas de la Cooperativa "Pau i Justícia" amb moviments cooperativistes actualment en actiu.

(foto de l'actual estat del mural, feta per Lola Lasurt )


dimarts, 11 de maig de 2010

Vine a fer una volta pel barri!


Passejada Crítica pel 22@ i Presentació de la campanya "Enredades"


Divendres 14 a les 19,30, Quedem a la Teixidora (Marià Aguiló nº35). Passejada pel Poble Nou: Una visita a les Corporacions de control social i de les comunicacions del 22@"... i més.

dilluns, 10 de maig de 2010

Diagonal mar i la participació naufragada.




Ja fa un bon grapat d’anys, que l’ajuntafems barceloní prostitueix el significat de la paraula participació ciutadana. Els plans urbanístics del P.E.R.I. de Diagonal Mar en serien el paradigma prototípic, com ja hem argumentat en anteriors ocasions. Convocar a una reunió a diferents entitats de la seva corda, (per informar del que ja està decidit) era la coartada utilitzada fins ara en les escenificacions municipals institucionalitzades.

Però quan la millor botiga del món està a punt de metamorfitzar-se en la pitjor botiga del horrors ( amb antropofàgia de supervivència inclosa), quina estupenda manera d’externalitzar responsabilitats s’inventen? Doncs bufonejar carnavalescament el simulacre d’un procès de consulta popular. Així també amaguen que el referèndum que ens interessaria fer, el de la independència, no ens la deixen portar a terme. Coses d’aquesta “democràcia”.

De manera que per remodelar el tros de Diagonal que falta, diu que volen que votem, dins d’un marge de tres opcions. No entrarem en detalls concrets, doncs ja s’han escrit rius d’opinions de tots colors: Més o menys tecnico-econòmiques, algunes de relativament encertada òptica política i també d’altres, esquitxos de tintes grogues que taquen tot el que toquen.

Davant de tot plegat, des de l’A.V. de can Ricart fem una crida a l’abstenció activa i que aconselleu a totes i tots que no caiguin en el parany municipal. No beneirem amb la nostra participació un pseudoreferèndum més trampós que una mesa de trilers amb quatre cubilets i cap piloteta.


dijous, 6 de maig de 2010

Un altre "no problema" amb una presumpta vila romana en Pineda de mar.



Sembla ser que pel Maresme també apareixen restes arqueològiques que fan nosa per construir obra pública amb subvenció europeda. Us sona la cantarella d'aquesta banda sonora? Adivineu quin és el final de la pel·lícula?

Mentre la impunitat més miserable campeja invicta per la totalitat del territori català, els "nostres" representants polítics fan exhibició impúdica de la seva ineptitud.

Realment, tenim el que ens mereixem?

dimecres, 5 de maig de 2010

Un altre fracàs al “gafat” parc central del Poblenou.





El canvi de jardiners que feien el manteniment del parc central no ha canviat la seva mala estrogança. La marxa de Fomento de Construcciones i contractas ha estat substituïda pels jardiners de l’ajuntament, sense que els treballadors de l’institut municipal de parcs i jardins hagin pogut canviar el “gafe” que l’anomenat “recinte amurallat”.

La última prova d’aquest fenomen paranormal, digne de “Cuarto milenio”, ha estat l’estrepitós fracàs d’aquest diumenge passat, protagonitzat per uns autoanomenats artistes. Que lluny queda, aquella inventiva contestatària que escanyà l’ajuntament! Quin enyor dels temps en que Can Ricart era rebost d’espais creatius! Quina manca de reflexió crítica, arrebossa asèpticament l’esgarrifant buidor de públic de la performance! Quants calers ens costen aquestes xorrades als dinesr públics?

Però aquesta buidor és la tònica general tant del parc com dels edificis que l’envolten. Fa joc amb el no res que queda dels milions invertits en publicitar un paradís fictici al barri. El que venien com un corn de l’abundància és un forat negre que s’enpassa el futur i esborra tot horitzó d’esperança. L’espiral descendent és caiguda en barrina de tota la ingenieria financera en que es fonamenta el 22@. I l'ensopegada contra la dura realitat del terra, ens l'enduem els de sempre.


dilluns, 3 de maig de 2010

El primer de Maig que no va ésser televisat.




En data tant assenyalada per l’onomàstica proletària, les televisions públiques i privades tenen un acord no escrit. El cas és que la resta del any també, no parlo d’un pacte puntual, sinó indefinit. Doncs això, que el dia del treball tenen com protagonistes mediàtics els sindicats grocs i prou.

Movilitzacions com la del Dissabte a la tarda, protagonitzades pels moviments socials barcelonins ( amb gran èxit de convocatòria) i “performances” com l’okupació durant mitja hora del hotel mandarin oriental ( 5 estrelles i algun meteorit) sembla que no son notícia que calgui comentar.

Tampoc expliquen la cacera que els antiavalots de’n Sauron practicaren en sortir-ne els manifestants. Hi van identificar a dotzenes de persones, a centenars de metres del Passeig de Gràcia, sols per donar sortida a la seva frustració. Acabaven de quedar en ridícul i buscaven una satisfacció en la venjança indiscriminada. Tot i així, no tenien res de que acusar a ningú i a despit seu, no feren cap detenció.

Però l’emprenyamenta encara els durava davant l’acció dels companys de la C.G.T. en defensa del dret a recuperar el patrimoni sindical de les urpes quintacolunnistes dels sindicats “majoritaris”.

Aquesta “democràcia” i el seu dret a la informació, a la justícia, al treball, a l’habitatge digne, a la divisió de poders, a l’us social de la propietat privada, i un llarg etcètera, cada volta sembla més un relat de terror. A les actes dels plens dels parlaments els hi grinyolen les frontisses més que en “les històries de la cripta” i la “sacrosanta constitucion” es clavada a un conte de por escrit per l’Edgar Allan Poe, durant una nit d’insomni, on la inspiració literària patís un rampell de visceralitat destralera. La tragèdia Grega està servida.

( fotos de la sortida dels manifestants del hotel, pastorejats pels antiavalots)