dijous, 29 de juliol de 2010

Toros 1 - toreros 0 ( faenat en el zoo de la ciutadella)





Encara que costi de creure, fins el parlament més mesell pot tenir un dia de fúria. No pas perquè la classe política s'hagi mullat gaire el cul, sinó mercès a una I.L.P. feta des del poble, que casualment coincideixi amb un malestar com el que hi ha. A ningú se li escapa que "la fiesta nacional" no tant sols és bàrbara, sinó que a més a més, és escanyola.

Cal felicitar-se pel resultat de l'avinentesa, tot i que encara quedin tortures com els toros embolats a l'espera de que se'ls prohibeixi. Certament, sempre és més fàcil veure la palla en ull enemic que biga en ull propi. I amb tot això, que no quedin amagades la corrupció urbanística i els seus protagonistes. Però ahir, va ser un gran dia!

diumenge, 25 de juliol de 2010

Pluriculturalitat multimilionària.























La mascarada carnavalera de la casa de les llengües continua fent pública exhibició del seu nivell d'hipocresia estratosfèric. Sota la cantarella de: "Soc ric, parlo llengües" fan ostentació de "poderio" econòmic contractant corals per la pau per a que donin la nota entre les runes de can Ricart. Mentre, a 15 metres de la porta del recinte, les veïnes del carrer Marroc 59 llueixen pancartes contra el 22@.

Mentre uns parlen de pluriculturalitat, van fent substitució social de les classes populars, foragitant-les del barri. La malaltia social arriba a uns nivells tant elevats, que del Mantxester català passarem a ésser la Tijuana del mediterrani en menys del que es requalifica un terreny.

divendres, 23 de juliol de 2010

Un forat més gran que “El pou del món”.

El forat que s'ha reconegut fins ara en el Palau de la música, supera amb escreix els 35 milions d'Euros i continua “in cretxendo”. El seu tamany depassa ( de moment) en 11 milions el preu de tot el parc central, amb “El pou del món” inclòs. No estem contant, però, el que costi arreglar Can Oliva Artés com a seu del nou museu del treball. Ja tenim morbosa curiositat per veure a qui liciten les obres i per quant.

Pel que respecte al Palau, les mateixes institucions públiques que, durant els lustres en els quals l'espoli succeïa miraven cap un altre banda, fan ara un exercici d'hipocresia amb un nivell digne de rècord Guinnes. Els polifacètics protagonistes d'aquesta òpera bufa, aprofiten els entreactes per a canviar de disfressa, bo i pretenent ésser jutge i part sense desafinar gaire.

Però els actors d'aquesta escenificació barata ja els tenim massa vistos. “Casualment” la majoria d'ells ja estigueren involucrats en l'enderroc arquitectònic de Can Ricart. Tan la conselleria de cultura de'n Tresseras com l'ajuntafems de'n Garcia Bragado & compani, ja haurien d'estar davant d'un tribunal per un presumpte delicte de destrucció del patrimoni històric, si se'ls apliqués l'actual codi penal vigent.


És evident que la confiança en l'actual poder judicial per impartir justícia i condemnar als responsables, està més pansida que els brots verds que germinaven en l'horitzó econòmic zapaterista. L'oasi d'aigües pútrides i els miratges democràtics, (que com ombres xineses en la caverna mediàtica catalana pretenien substituir la realitat de les coses), són percebuts cada volta amb més claredat com un insult a la intel·ligència de la ciutadania. El “cargol” encarregat de perseguir delictes no es dona gaire presa per a guanyar-se l'enciam, que li paguem entre totes amb els nostres impostos.

Qui s'ha embutxacat els més de 35 milions desapareguts?

Quins vassallatges rendien les titelles “Yogui” Millet i “Bubu” Montull?

On són les plusvàlues en les requalificacions del 22@?

Quan començaran a detenir als capos veritables de la màfia politico-bancaria?

Com es pot tolerar que les mateixes guineus heretin sempre la custodia del galliner?

Perquè ens hem de creure les noves mentides dels vells xarlatans?



Restem a l'espera de respostes a les preguntes realment transcendents.


dilluns, 19 de juliol de 2010

Haurem de fer foc nou.



Fa molt pocs anys, eixams de petites indústries formiguejaven laboriosament en l'economia productiva del Poblenou. Però els cants de sirena especulatius feren naufragar aquesta creació de riquesa i estimbaren 150 anys de feina obrera contra els esculls d'uns plans urbanístics amarats de cobdícia. El fracàs estrepitós del 22@ afecta directament la vida del veïnat; aquest previsible naufragi ofega tripulants i polissons, tot hipotecant greument el futur de la marineria del nostre vaixell, però enriquint l'armador i el capità.

Un cop ens han cremat les naus, l'antiga remor de les fàbriques curulles d'activitat, s'ha transmutat en buidor silenciosa, façanes desertes d'humanitat i estèril refilar del cor de cigales municipals. Legions d'aturats que arrosseguen feixugament el pes de llur desesperança, malviuen colze amb colze amb desnonats i sense sostre, en un escenari farcit de nous habitatges en venda, edificis d'oficines per llogar i descampats polsegosos on en altre temps les empreses i els llocs de treball rajaven abundosament.

Però amb el flux monetari canalitzat cap els paradisos fiscals i els “pelotazos” immobiliaris marcant gols en pròpia porta, l'estafa piramidal que anomenen ingenieria financera ens arrossega en el seu enfonsament dins l'oceà de la crisi capitalista globalitzada.

Ara que la sentència condemnatòria ja ens l'han dictada, recordem l'afirmació del mestre Martí i Pol: Tots sabem bé que no hi ha camp obert per cap retorn, ni solc en mar a l'hora del perill. És a dir, que ja hem begut oli. Tot i així, quan ara és demà i no escalfa el foc d'ahir, ni el foc d'avui: Caldrà que fem foc nou!

Aquest últim solstici d'estiu, dins de la foguera de les vanitats, ja hi posarem una falla amb el primer Francisco Narvaez que vàrem trobar. Tal com es mostra en la foto, era una reproducció en cartró de “Quico” Narvaez, jugador de futbol que publicita entitats bancaries. Potser estem corrent el risc de que les properes fogueres populars no siguin tan metafòriques? Hi ha qui assegura que els encenedors els carrega el diable......


dissabte, 17 de juliol de 2010

La caverna mediàtica catalana.



Cada dia hi ha més proves espeleològiques de que la caverna mediàtica catalana i la cova d'Alí Babá, estan connectades per galeries subterrànies amb vocació de clavegueram. Sense la complicitat activa dels periodistes d'oasi i dels mitjans de desinformació massiva, el grau d'inòpia general no té explicació científica. Els focus mediàtics mai no il·luminen la foscor de la gruta, tret de fer-ho per enlluernar amb mitges veritats partidistes.

Ahir, sense anar més lluny, als matins de'n Josep Cuní varen identificar amb terroristes, radicals, fonamentalistes, antisistema, dogmàtics( i altres gents de mala vida), als activistes que "criminalment" varen podar abans d'hora un camp de blat de moro. Calculaven en uns 4.000 Euros el greuge econòmic comés.

Ningú es preguntà que impulsa a una trentena de persones a cometre un presumpte delicte, del que no es repartiran cap benefici lucratiu. Tots els tertulians parlaren favorablement dels transgènics, assegurant ( entre altres barbaritats) que hibridació i modificació genètica eren equivalents. Empeltar fruiters i introduir genoma de medusa en una tomaquera, ho embolicaven junt dins el mateix sac, enmig del assentiment generalitzat.

Lo més escandalós ha sigut negar que el camp fos de transgènics, bo i amagant que de blat de moro que no ho sigui, ja quasi no es planta al principat. Els pocs pagesos en intentar-ho, fa temps que van desistir, davant les contaminacions impunes, que els hi arruïnaven les collites. Contaminacions que els hi feren perdre molts més milers d'Euros, però que no eren noticiables ni quan l'afectat cremava el propi camp com a pública protesta.

Aferrant-se al detall que no era un transgènic experimental, sinó el transgènic que fa anys que es planta ( anomenat BT perquè inclou part del genoma del bacilus turingensis), qualificaren l'acció d'errada per ignorància en amunt. Sense dret a rèplica, sense contrastar opinions confrontades, dicten sentència irrevocable. Són jutge i part, secretaris judicials, policies, fiscals i botxins pel mateix preu, mentre el sistema els mantingui en plantilla.

dijous, 15 de juliol de 2010

En Can Ricart, l'escàndol no s'ha acabat!


L'any 2005, mentre encara ressonava l'estrepitós fracàs del Fòrum, l'ajuntafems de Barcelona optava per la fugida endavant i continuava amb uns plans urbanístics de “pelotazo y tentetieso”. En el recinte fabril de Can Ricart es requalificaren més de 150 anys de memòria obrera, i en nom del be comú, li regalaren la plusvàlua d'uns 100 milions d'Euros al “senyor” marquès de Santa Isabel.

Destruïren 250 llocs de treball, eliminaren dotzenes d'espais de creació artística i enderrocaren un patrimoni arquitectònic únic en tota Europa. Les restes que “salvaren” del naufragi, declarades be cultural d'interès nacional, encara han de patir un darrer ultratge “post-mortem”, amb la momificació del cadàver que pretén perpetrar l'arquitecta Benedeta. Disposa de 18 milions d'euros de diner públic per acabar de desdibuixar l'antic aspecte de la fàbrica. 12 milions més aniran destinats a equipar la futura casa de les llengües de tot el necessari per desenvolupar la seva desconeguda tasca. Tant desconeguda com el futur de la vila romana del segle primer, amb la que els arqueòlegs ensopegaren al intentar iniciar les obres.

El fracàs més recent és el del Cafè lebab ( li diuen així, donant-li la volta a Babel) on quasi no tenen ningú de públic. Fent referència a la bíblica construcció d'una torre castigada per Deu, dins de Can Ricart, era temptar la sort.

Però ara hi ha un fiscal i una jutgessa que acusen als responsables municipals, encapçalats pel tinent d'alcalde, de prevericació continuada i falsedat documental. Ho fan pel cas Palau i l'hotel que anaven a fer al costat, no pas per res del que ha passat al Poblenou, però recordem que els ara imputats són els pares ideològics i agents comercials del 22@. Uns suposats delinqüents varen planificar i executar la pèrdua del nostre patrimoni històric i la destrucció dels llocs de treball, inflant la bombolla que en esclatar se'ns a endut a totes per davant. L'estafa en les zones verdes i la presa de pel dels equipaments veïnals són d'altres cares d'aquest poliedre corrupte i pudent. L'expulsió de bona part de les classes populars del barri i el drama de la manca d'habitatge en uns carrers plens de pisos buits, tanquen el cercle de misèria que ens tenalla, hipotecant-nos el futur.

Esperem, si més no, que les perquises judicials siguin més eficaces que la comissió d'investigació que presidira en Jordi wiliams, la guineu que ha “heretat” la custodia del galliner immobiliari.


dimecres, 14 de juliol de 2010

Les tropes del Saura desallotgen la Rimaia i detenen a deu persones!


CONCENTRACIÓ, avui 14 de juliol, A LES 20.30 AL MERCAT DE SANT ANTONI (al costat dels 3 tombs)


HAN DESALLOTJAT LA UNIVERSITAT LLIURE “LA RIMAIA”!



Després de patir un desallotjament el 2 de febrer al c/casanova 17 avui, 14 de juliol, altra vegada ha vingut la brigada dels mossos d'esquadra a treure'ns de gran via 550. Després de mesos de treball per rehabilitar l’espai abandonat per la saga Guerrero Gilabert – coneguts per nombroses denúncies d'assetjament immobiliari, per estar dins el procés judicial del cas Pretòria i per controlar Gaesco, líders en la inversió bursàtil - els mercenaris del capital han actuat i ens han fet fora d'un edifici del barri i pel barri.


Un cop més el poder polític s'ha posat al costat dels especuladors, dels lladres del nostre temps i de les nostres vides. Un cop més no han servit de res les reivindicacions veïnals (l'Associació de Veïns i Veïnes de l'Esquerra de l'Eixample va exposar a davant de la regidora del districte Assumpta Escarp una moratòria de llicències hoteleres i que la Universitat Lliure La Rimaia no fos desallotjada de la seva seu a gran via 550). Un cop més els mossos d'esquadra han entrat de matinada sense seguir el procés que la via civil comporta. Un cop més qui mana en aquesta ciutat prefereix estar al costat dels rics, dels que volen fer hotels, dels que destrossen els espais de relació al barri, dels que només pensen amb la lògica del mercat .


Ells tenen dret a especular i nosaltres no tenim dret a l'habitatge ni als espais alternatius d'acció social fora del circ ridícul i infame de l'ajuntament de Barcelona.


Nosaltres treballem per a recuperar els espais buits i omplir-los de pensament, de reflexió i d'acció per aturar el seu projecte; el projecte de treure'ns dels nostres barris, dels nostres espais de trobada, i posar-hi aquesta ciutat-aparador pels turistes i pels lobbies empresarials. Com veieu, qualsevol espai popular suposa una amenaça al “model Barcelona”, al parc turístic en que es vol convertir la ciutat, on el dret a especular passa per sobre dels drets col.lectius i de les iniciatives populars. Volen reprimir-nos i recloure’ns a les perifèries, als llocs allunyats de la vista pública. Volen amagar-nos i fer-nos còmplices del seu gran negoci empresarial. Encara no han entès que aquest és un esforç inútil.


La Universitat Lliure La Rimaia és un projecte popular i autogestionat lliure d’interessos econòmics. A La Rimaia s'hi fan desenes d'activitats i allotja nombrosos col·lectius i entitats. És tracta d'un espai de trobada, de formació, de reflexió i d'acció entorn altres maneres de veure el món, que obre una escletxa dins un model cada cop més alienant i individualista; un sistema cada cop més podrit, al cap i a la fi. La Rimaia allotja l'única biblioteca popular del barri, una magnífica teteria, aules de formació, un espai d'informàtica amb internet disponibles per a tothom i múltiples espais polivalents oberts a totes les veïnes. Un indret per la trobada i la transformació social, per fer-nos més fortes i més lliures.


La Rimaia planta batalla. Continua i no aflaca. No podran desallotjar la cultura popular!


per assemblea universitat lliure la rimaia 14 jul 2010 08:35:15


més info: indymedia
vilaweb
la rimaia


dimarts, 13 de juliol de 2010

Catalunya 5 - Escanya 1 ( jugat a Poblenou)





En el partit que es juga en les façanes del barri, per visualitzar el banderisme patriòtic als balcons, els locals guanyem per golejada. Com exemple, aquesta foto del edifici de davant de Can Saladrigues ( la flamant nova biblioteca). Es pot veure com l'única bandera forària que gossa onejar, està literalment encerclada per la dignitat nacional autòctona: Una estelada vermella, un altre de blava i tres quatribarrades. Afortunadament, la resta del Poblenou segueix un similar exemple.

dilluns, 12 de juliol de 2010

Sense notícies del cap de la guardia urbana.





Entre la mani del dissabte i el circ futbolero de diumenge, l'autèntica novetat noticiosa està passant inadvertida: Aquesta vegada, a diferència de fa dos anys, no hi ha notícies del cap de la guàrdia urbana barcelonina.

Aquella bonica polèmica de si va ser una pilota de goma dels mossos o una Pallissa del macarra d'un puticlub, qui li va trencar la melsa, enguany no es repeteix. Els ferits d'aquesta última celebració no tenen la notorietat mediàtica del "senyor" Xavier Vilaró, treien-li categoria als incidents.

El que si que és novetat, són els 6000.000 Euros que cada jugador rojigualdo cobrarà dels nostres impostos, com a prima per la gran gesta. També sorprèn la nova moda holiganera de cremar arbres, que lliga molt bé amb la tradició mesetària de "terra cremada", iniciada l'any 1707 en Xàtiva ( alies "la socarrada") pel primer Borbó. El dubte que ens sorgeix és si amb els 60 milions d'Euros que cada dia ens manlleven en impostos que no tornen ( sols al principat), hi haurà prou per a pagar-lis la festa, o si malauradament, caldrà que paguem més, a la vista dels esdeveniments i les despeses derivades.

Qui paga el posar una pantalla gegant?

Qui paga les despeses de reposar l'arbrat?

La nostra nació, atrapada entre un final dramàtic i un drama sense final, continua caminant en cercles i amb una pota ranca. I som on som, més val saber-ho i dir-ho. I assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renuncies, que va dir el mestre Martí i Pol.



( fotos de Jordi Borras en vilaweb )




dissabte, 10 de juliol de 2010

L'A.V. de can Ricart, en la mani contra l'estatut i la constitució escanyola.







Les nostres pancartes, les més canyeres!

Les nostres consignes, les més vacilones!












Aquesta tarda, l'A.V. de Can Ricart, ha participat en l'espectacular manifestació contra l'estatut i per una constitució catalana.
També hem col.laborat activament en l'apoteòsica xiulada que en Montilla ha rebut. Desprès de refugiar-se temporalment en la conselleria de justícia del C/ Casp, li han calgut varies dotzenes de secretes per tal de poder-ne sortir.
Evidentment, la TV3 no n'ha dit res. sols la CNN ho ha explicat escaduserament. La manipulació televisiva de la realitat és cada cop més escandalosa. Però la complicitat dels més merda amb el sistema polític corrupte que ens mal governa, no aturarà un poble que s'aixeca per no aturar-se fins a ser lliure!.









dimecres, 7 de juliol de 2010

Te'n recordes de Can Ricart? projecció fotogràfica.


Fotografies del futur de Barcelona

Fotografies de Juli Azcunce, Xavier Basiana, Lothar Baumgarten, Manolo Laguillo, madeinbarcelona, Jaume Orpinell, Rafael Reina, Jorge Ribalta, Jordi Secall i amb so de Francisco López.

Fundació Foto Colectania, Julian Romea 6
Dimarts
13 juliol 2010, 19.30 h
Entrada lliure, aforament limitat


Aquesta projecció s’ofereix com una memòria d’algunes de les accions realitzades en el context de "la campanya" de Can Ricart, entesa en un sentit ampli, entre 2004 i 2006.

El seu plantejament es específicament fotogràfic i vol mostrar alguns treballs produïts en aquest context, els quals, tot i la proximitat temporal i l’impacte públic de "la campanya", continuen poc coneguts o ignorats. Es tracta doncs de mostrar imatges d’un passat immediat però encara desconegudes, noves. No es tracta, però, tant de fer una història visual del conflicte com de presentar un recorregut per algunes de les representacions i retòriques fotogràfiques que han acompanyat i que han donat suport a "la campanya".
En un sentit mes general, es tracta també d’intentar entendre quina ha estat i quina pot ser la contribució de la fotografia avui per l’enteniment, la imaginació i el debat públics dels conflictes metropolitans.

dilluns, 5 de juliol de 2010

Primer aniversari de la reokupació.


























El Centre social okupat autogestionat La Teixidora ha celebrat el primer aniversari de la reokupació amb un sopar veïnal, okupant el carrer Marià Aguiló durant un parell d'hores. La vetllada va ser molt agradable, el menjar deliciós i l'estona a la fresca, tot un luxe. Malgrat la descarada manca de permís municipal, cap agent de l'ordre públic va fer aparició per aplicar la normativa del civisme. Això ens va permetre de gaudir tranquilament del espai públic sense cap mena d'incident.

Es coneix que des de l'intent fallit de desallotjar il·legalment, les tropes de'n Sauron prefereixen mantenir les distàncies. Que per molt temps continuïn en aquesta línia de no incitar disturbis, enfrontant-se gratuitament amb el veïnat.