dissabte, 30 d’octubre de 2010

Nova porta d'entrada al recinte.


En la tàpia que tanca l'entrada del carrer Bolívia dins de l'antic recinte fabril de Can Ricart ( cantonada amb el C/Espronceda), la direcció d'Hangar ( centre de creació de la fundació d'artistes visuals de Catalunya) hi ha fet obrir una nova porta d'entrada.


Suposem que invertint una part dels 2 milions d'Euros de subvenció que tenen per condicionar els nous espais cedits per l'ajuntament, han aconseguit “alliberar-se de la tirania” dels guàrdies de seguretat privada que controlen l'accés de tota la vida, pel passatge santa Isabel cantonada amb C/Marroc. Aquests individus uniformats que cobren indirectament dels diners públics ( Ja sia a través del 22@ o de la casa de les llengües) i que no son agents del ordre públic, s'han caracteritzat històricament per un “caràcter poc amable” amb la ciutadania que pretenia accedir a l'interior del recinte.


Veure vídeo gravat l'any 2007, que no te desperdici.


L'antiga aspiració de l'anterior director d'Hangar, Pedro Soler, de poder accedir lliurement a les naus on tenen el lloc de treball i creació artística, s'ha vist duta a terme per llur successora, Tere Badia. (Aprofitem 'avinentesa per criticar que, entre altres pèrdues, amb la nova direcció s'ha rebaixat en molt l'us de la nostra llengua en el seu web. Ens preguntem perquè en el nostre malaurat país, sovint la gent vinguda d'altres terres, com en Pedro, respecta més lo nostre que d'altres que se suposa que ho haurien de tenir més clar).

Ara caldria que, per celebrar la nova porta, fessin una festeta d'inauguració, amb algun grafiter que decori la paret amb un mínim de dignitat i que 4 músics de carrer ens amenitzessin una paelleta popular o similar, que apropés al veïnat als tallers de creació artística. Però a lo pitjor, el pressupost de 2 milions d'Euros no arriba a estirar-se tant. En aquestes qüestions, el senyor Pedro també ho acostumava a fer les coses millor ( en la nostra humil opinió d'associació veïnal de Can Ricart).



divendres, 22 d’octubre de 2010

Rambla del Poblenou nº 80




Ahir a la nit, un grup de persones sense sostre, va entrar de nou en l'edifici de Rambla Poblenou nº 80. Són mitja dotzena de pisos i un local, buits des de que l'any passat el desalotjaren per darrera vegada. Però aquest migdia, uns 10 o 12 vehicles policials han foragitat els okupants, detenint a quatre ciutadans de nacionalitat polonesa. ( Veure vídeo del desalotjament ). Suposadament restararan el cap de setmana en comissaria i el dilluns passar a disposició judicial acusats de resistència, desobediència o similar. ( Veure fotos del desalotjament )

Aquesta tarda, la immobiliària que ostenta el dret de propietat tornava a tapiar la porta d'entrada a l'immoble, sota la mirada curiosa de veïnes i passavolants. Gràcies a l'acció del uniformats,les persones sense casa continuen malvivint al carrer, sense posar en perill els negòcis urbanístics del barri.

dijous, 21 d’octubre de 2010

Que prediqui a casa seva!


En resposta a la propera visita del màxim responsable de l’Església catòlica al nostre país, un grup d’entitats hem acordat convocar la ciutadania a concentrar-se el proper

dijous 4 de novembre, a les 19 hores, a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, en defensa de la laïcitat.


I també diumenge:


REIVINDIQUEM I EXIGIM UN ESTAT LAIC

Un Estat respectuós de la llibertat de consciència i basat en la separació de les esglèsies i l’Estat. La qual cosa exigeix, en primer lloc, la ruptura del concordat que vincula l’Estat espanyol amb el Vaticà i que data de la dictadura franquista.


FORA ELS ROSARIS DELS NOSTRES OVARIS!!



Convocatòria : Diumenge 7 de novembre a les 11h a la Pça Universitat de Barcelona.


dimecres, 20 d’octubre de 2010

Recomissió d'investigació municipal i tal.





Dos llargs trimestres després de la dimissió de l'Itziar, a causa de les presumptes amenaces de mort que li feren funcionaris municipals, sembla que la solució al escàndol és iniciar una comissió d'investigació com la que feren pel tema del hotel del Palau. Un "déjà vu" més, en el gran Màtrix de les versions oficials del consistori. El seus discursos, retòricament eteris, porten als socis del equip de govern a recolzar a ulls clucs tot el que fins ara ha no fet l'alcalde Hereu.






La millor rebotiga del món





Encegats per la cobdícia i apoltronats en el poder, no han sabut veure venir la que els hi caurà al damunt. A mesura que s'estira el fil de les cireres Riviera i Saratoga, les pomes podrides hi surten entortolligades com els xoriços en l'aparador de la millor xarcuteria del món. Des de Bailen 22 fins el 22@, els embotits de carn picada engreixen porcs, regidors i parentela diversa. La frase que afirma "la política fa estranys companys de llit", pren una nova perspectiva. Hi ha citacions sumarials per donar i per vendre! Des de la tracta de blanques fins la prostitució ideològica més repulsiva, passant per la destrucció del territori i del teixit social associatiu, tot feia calaix en els negocis de rebotiga.



Madamme Escarp sempre al peu del canó.





Quan començarà una purga veritable de tant corrupte? Perquè la inhibició fins l'últim moment, amb maniobres de distracció d'emergència incloses, no es considera col·laboració necessària? Fins quant durarà el sistemàtic insult a la intel·ligència que senyoreja entre els maSS merda de desinformació general?

Ens cal, amb urgència, començar a empresonar a tota aquesta canilla de fartons. Com be explicava el grup Al Tall, no son lladres de saqueig, que ens munten la cova en nostra casa i des d'ella ens mal governen impunement.



Els prostibuls ideològics de la plaça de Sant Jaume, continuen treballant a ple rendiment.




diumenge, 17 d’octubre de 2010

Continuant amb els clàssics del barri.

























En el dia a dia del Poblenou, hi ha un trio de clàssics que omplen els nostres carrers de forma repetitiva. En l'article anterior comentàvem un d'ells: Els conats d'incendi en les naus antigament industrials i actualment catalogades com a bé cultural. Un altre dels tres, són les gegantines andròmines edificades amb acer i vidre, d'enlluernadores façanes i desèrtics interiors, eixuts de qualsevol vida ciutadana.


Però avui parlem del clàssic que tanca el triumvirat 22 arroví: Els murs caiguts a la que bufa una mica de vent. Publiquem les fotos dels dos últims de que tenim notícia, en Diagonal 195. Just davant del centre comercial de les glòries, un parell de tàpies han passat a millor vida, convertides en centenars de quilos de runa. Uns pocs milers de maons caient des de 3 metres d'alçada que esclafen el que trobin sota.


Per enèsima vegada, un risc pels vianants ha estat prop de provocar una tragèdia irremeiable. Per atzar, aquesta volta la caiguda ha ha estat en direcció al interior del descampat, exorcitzant així el perill de danys personals. Potser que el proper mur que tombi una rebufada, no tinguem tanta sort i haguem de tornar a anar d'enterro, com quant la malaurada senyora del carrer Llacuna.





divendres, 15 d’octubre de 2010

L'enèsim conat d'incendi al nostre patrimoni cultural.






















El patrimoni industrial del Poblenou sovint es veu sobresaltat per l'amenaça destructiva de les flames. Els cadàvers de les naus industrials, orfes de cap activitat econòmica que no sigui especular, tenen en els piròmans els seus segons enemics més perillosos, disputant-se el primer lloc del pòdium, frec a frec, amb els irresponsables consistorials i els seus plans urbanístics.

l'últim esglai ens l'han donat els operaris que treballen en la "deconstrucció" de La Escocesa, avui Divendres cap a quarts d'una del migdia. Segons pròpies declaracions, "sols se'ls hi ha encès una antiga xemeneia farcida de sutge, i que tot estava controlat".

Però la fumera de mal averany, negre com el futur sota el sistema capitalista, semblava que ens deixaria sense aquest nostre be cultural d'interès local. Els interessos lucratius de Renta Corporación, però, en cap moment s'han vist perillar per l'incident, qualificat de menor pels mateixos treballadors de la immobiliària.






Repressors per sistema.

Des de l'associació veïnal de Can Ricart, una abraçada solidària pel company.


Josep Garganté, sindicalista de TMB detingut ahir dijous, ha sortit aquest divendres a un quart de dotze del matí en llibertat amb càrrecs de desordres públics i danys.

Des de les deu del matí, quan el detingut ha passat a disposició judicial, mig centenar de persones s'han concentrat a les portes de la Ciutat de la Justícia en solidaritat amb Garganté, que ha estat rebut enmig d'aplaudiments i abraçades.

Els Mossos atribueixen a Garganté un delicte contra el patrimoni derivat dels aldarulls que hi va haver durant la vaga general i apunten que Garganté podria haver estat la persona que va deixar inutilitzada una càmera de TV3. Es dóna el cas que el sindicalista va ser detingut en acabat de la seva jornada laboral i quan es disposava a assistir a la reunió que l'Assemblea de Barcelona va dur a terme ahir a Sants per "continuar amb la lluita fins aturar la reforma laboral".

A l'espera que el procés judicial iniciï els seus tràmits, diverses organitzacions, com la CGT, la COS, la CUP o Endavant ja han fet arribar les seves mostres de solidaritat.

Per saber-ne més:

La COS se solidaritza amb Garganté i condemna la "ràtzia repressiva" del 29-S

Detenen el sindicalista Josep Garganté per una denúncia de TV3

dijous, 14 d’octubre de 2010

L'infern capitalista i la caldera mediàtica.


Esgarrifat encara per l'espectacular mida de la gran mentida mediàtica del 29 S, l'estupefacció inicial es va convertint en ràbia, a mesura que paeixo el verí que escupeixen i la criminalització del moviment del 25 que dogmatitzen des dels seus púlpits catedralicis. La discrepància entre la realitat i la versió oficial dels fets, provoca més contradiccions que en el bateig de'n Nosino Sinosi.

Realment, em manquen adjectius per a descriure la visceralitat del mal de ventre que provoquen les boles que vomiten. Els mitjans majoritaris de desinformació, repeteixen com un mantra les fal·làcies dels repressors per sistema. En la retallada de drets fonamentals, més que tisores, sembla que prefereixen la guillotina governamental d'esmolada fulla i la dalla d'unilateral tall. L'exemple més sagnant, l'amic César, company del C.S.O.A. Barrilònia, que ha dormit una setmana entre barrots per una escandalosa injustícia, orquestrada pels uniformats dels cops de porra. Els mateixos mercenaris quedefensen “els drets” dels dolents, fabulen contra la gent conscienciada de la nostra ciutat.


Mentre, el gruix del ramat social remuga capcot, amb la dignitat esquilada i transhumant entre l'avern i el purgatori. Esgoten els últims brots verds de pastura sota l'amenaça de ésser queixalats pels gossos tricèfals dels partits polítics que ens pastoreixen. Al seu costat, el can Cerber resulta ser un quisso faldiller i mesellament dòcil.


Però la veritable violència amb que ens fustiguen és econòmica, amb l'afegit sàdic de la impunitat dels responsables. La cova d'Alí Babà i l'illa del tresor, varen ser unes aproximacions metafòricament barroeres de la literatura fantàstica amb que el municipi barceloní tanca la comissió que investiga el cas hotel-palau. Les novel·les de pirateria territorial són els bettseler més rendibles per a les editorials principatines. El 40% de joves en l'atur ja tenen satànics herois literaris amb els qui identificar-se.

Funcionaris del consistori que presumptament amenaçaren de mort a la regidora Itziar Gonzalez i aconseguiren que dimitira. En el port de la ciutat, la corrupció navegava a tota vela, i hotels de 5 estrelles s'edifiquen amb una ostentosa il·legalitat, digne del Capità Garfi.


P.E.R.I.s com el de Diagonal Mar es justifiquen en nom del interès general i encara es hora que s'investigui el destí dels 100 milions d'Euros de la plusvàlua de la requalificació de can Ricart. La dantesca caverna consistorial bull d'obtusa avarícia en la barbacoa xoricera del 22@.


Amb un deute d'uns 30.000 milions d'Euros, La Generalitat tripartita i la de la Conveniència pujolista, ens han hipotecat el futur, sense que hagin guardat prou liquiditat per, ni tant sols, garantir el sou als funcionaris públics. Els impostors transmuten els impostos en “bons populars”, per tal de tapar el forat econòmic de llur cobdícia. Un xup-xup xapucer d'on han xuclat sistemàticament eixams de pocavergonyes oportunistes i canilles de paràsits vampírics.

Per acabar d'amanir la reracuina, demoníacs tertulians televisius remenen l'olla podrida, amb l'a maquiavèl·lica intenció de marejar la perdiu amb la ferum de llur halitosi. L'apocalipsi capitalista està servida, i ens l'hem d'empassar calentoneta o ens la introduiran com a lavativa per via rectal. La sacrosanta constitució ens garanteix el dret a triar democràticament l'orifici d'entrada.

Lloat sia Bellcebú per sa benemèrita benevolència.




Article escrit per Joan Marca, president de l'A.V. de Can Ricart.

dijous, 7 d’octubre de 2010

V I D E O: " BCN29S ENCENENT LA RÀBIA "


Potser que és hora de anar cercant els mitjans alternatius per contrastar el soroll mediàtic "oficial" altament pertorbador del que va passar realment el 29 de setembre a Barcelona, dia de vaga general.


En aquest cas la gent d'okupem les ones ha fet un treball força complert i no ens queda cap dubte sobre qui va "encendre" realment la ciutat:



http://blip.tv/file/4214717


Altres reportatges:

http://okupemlesones.wordpress.com/


http://www.youtube.com/watch?v=oEZ36lVPP-A&feature=player_embedded


més info:
http://movimentdel25.org/

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Estem fartes de mentides!

Hem rebut això a la bústia...
( canricartenderrocat@gmail.com )

La gent ha dit prou. Les autoritats afirmen que ha estat un grup antisistema, joves amb estètica okupa .... Doncs no. Hem estat nosaltres. Aquest nosaltres que les furgonetes de la policia histèrica va perseguir durant hores per la ciutat sense poder trobar-lo. Aquest nosaltres que aplaudia quan es trencaven els vidres d'El Corte Anglès. Aquest nosaltres que va prendre la paraula en la primera assemblea realitzada al banc expropiat de la plaça Catalunya i va dir: "Tinc gairebé cinquanta anys. Estic en atur des de fa quatre anys després de treballar tota la vida. Estic desesperada però aquesta okupació m'ha tornat el somriure ". En la dictadura democràtica tot es pot dir i no serveix per a res. Sí, certament. Però que en un edifici dels més alts de la ciutat una enorme pancarta proclami "La banca ens asfíxia, la patronal ens explota, els polítics ens menteixen, CCOO i UGT ens venen ... A la merda" és una veritat massa insuportable per al poder . Perquè a més la gent anava cada vegada en major nombre. I no hi havia banderes ni consignes fàcils que ja ningú creu. El discurs tòpic de l'esquerra havia quedat enrere. Érem senzillament vides precàries que prenien la paraula, i llavors apuntava tota la desesperació, i també les immenses ganes d'inventar camins per resistir juntes. Per sortir d'aquesta presó en la que s'ha transformat la vida. "A la merda" era un crit de ràbia. Però a poc a poc aquest crit s'organitzava, s'ampliava, s'enriquia ... i milers de veus ho feien seu. Per a la dictadura franquista qualsevol conflicte d'ordre públic era causat sempre per una minoria, i la manera de desqualificar-consistia a dir que es tractava de "estudiants". Estudiant era sinònim de vague. Ara la dictadura democràtica insisteix com sempre també en qualificar de minoria, encara que en aquest cas ens truqui vàndals i gamberros. No volen saber que aquesta minoria - aquest nosaltres que es rebel contra aquesta realitat - és la que fa la història. Va caure (parcialment) la dictadura franquista. Sabem també que tard o d'hora aquest sistema d'opressió i misèria serà foradat com un gruyere. Perquè milers de persones estan inventant milers de sortides. I caurà. Ells tenen el dia. Nosaltres tenim la nit. No poden identificar i mai sabran qui som. Per això ens tenen tanta por.