dilluns, 31 de desembre del 2012

Tanquem l'any amb una gran exclusiva.

Doncs resulta que per aquestes coses de la tècnica moderna, ens han arribat a la bústia un parell d'articles que es publicaran en un llibre de S.O.S. Monuments a principis de l'any que comença demà. En ells es parla de Can Ricart d'una manera prou digne i es recorda la gravetat de la tragèdia especulativa viscuda al seu voltant.

Us en reproduïm el primer d'ells a continuació:

ENDERROCS D’UN DELS SÍMBOLS DE LA TRAJECTÒRIA INDUSTRIAL DE BARCELONA
 
L’interès d’aquest conjunt emblemàtic de la modernitat industrial barcelonina no residia en l’un o l’altre dels seus elements, si no en la relació entre tots ells. Era l’únic gran complex fabril amb més d’un segle i mig d’història conservat a la ciutat i, com a recinte, tenia una gran qualitat urbana. Al mutilar-lo ha perdut molt del seu interès patrimonial i urbà.
CAN RICART HAURIA D’HAVER SIGUT UNA NOVA CENTRALITAT CIUTADANA AL VELL MIG DEL POBLENOU, EN L’ENCREUAMENT ENTRE LA DIAGONAL I PERE IV
Can Ricart, conservat íntegre i declarat bé d’interès nacional, podria haver esdevingut un espai emblemàtic de la capacitat de Barcelona d’inventar-se i reinventar-se al llarg del temps, amb un gran pol de les arts i l’economia creativa i amb un nucli d’equipaments culturals (Museu del Treball) i de serveis socials i de proximitat, vora del parc central.
 
ENDERROCS PREVISTOS PEL PLA MUNICIPAL
Els enderrocs previstos pel pla municipal del 2006 a la part central i posterior del recinte i els incendis imprevistos entre les naus que per un motiu o altre s’enderroquen, han originat que, del conjunt, es mantingui poca cosa més que la façana. Can Ricart ha quedat reduït a la meitat frontal, envoltada d’edificis molt més alts que culminen en una torre frontal de 52 metres d’alçada. Com es pot dir aleshores que “es conserva Can Ricart”?
El Pla Municipal deixa a més en mans privades quasi la meitat de Can Ricart, la qual cosa afecta tant el patrimoni com els usos, quan hi haurien hagut solucions perquè tot el recinte fos públic. Cal subratllar que, amb voluntat política per part de l’Ajuntament, hi ha alternatives satisfactòries per tal que el bloc d’habitatges previst dins del recinte i les torres d’oficines que l’haguèssin d'envoltar s’ubiquin en altres indrets.
El dineral malaguanyat fins ara en el projecte de la Casa de les Llengües ha sortit de les butxaques del contribuïen, sense que els polítics responsables dels plans urbanístics hagin de respondre davant de cap tribunal. Els cent milions d’euros que la plusvàlua de la requalificació estiuegen indefinidament en algú paradís fiscal, mentre els 250 llocs de treball amb 35 petites i mitjanes empreses, són història passada des de 2005. La dotzena d’espais de creació artística que s’hi aixoplugaven se’ls endugué la tempesta especulativa i la pedregada immobiliària.

Us deixem amb una imatge del recinte en 1888, per recordar una part del nostre patrimoni arquitectònic que el 22@ ens ha enderrocat.