dimarts, 29 de gener de 2013

CariSSim transport públic.

El dret a la mobilitat de la ciutadania s'ha anat retallant en els darrers 20 anys, a base d'anar encarint el transport públic. Mentre, la pseudoempresa transports metropolitans de Barcelona ( T.M.B.) s'omplia de dotzenes de directius-decoratius d'exel·lent sou i deficient coeficient intel·lectual, col·locats dedocràticament per la partitocràcia cleptomaniaca malgovernant.
Però hi ha alternatives a l'actual model, i la geògrafa Nel·la Saborit les explicarà el proper Divendres 1 de Febrer, a les 19h en una interessant xerrada en La Flor de Maig ( C/ Doctor Trueta nº 195).

De ben segur que, a banda d'assenyalar els tripijocs de TMB, aprenem més d'una cosa al respecte de les mentides que encara onegen pel damunt de l'estació "intermodal" de l'A.V.E. de la Sagrera, respecte a com està la cosa del vehicle elèctric, el taxi a butano i l'autobús d'hidrogen, respecte a qué serà primer: La setmana dels tres Dijous o la data del vol inaugural de l'aeroport de Castelló.....

dimecres, 23 de gener de 2013

Foragitem als corruptes del nostre procés d'alliberament nacional.

Avui, el parlament de la Catalunya central inicia una nova legislatura. La institució que durant més de 30 anys ha sigut el pal de paller de l'autonomisme més claudicant, i autista davant l'espoli fiscal, el genocidi cultural i la corrupció generalitzada, diu que canvia 180º el seu full de ruta.
Començarem aquesta nova singladura amb les brúixoles apuntant cap a Ítaca, fent un brindis al sol carregat de simbolisme, però amb nul valor jurídic. Malahoradament, el vaixell insigne de la nova flota és una closca de nou, amb les bodegues curulles de rates fugides del naufragi estatutari. Sense referències a la unitat dels territoris catalans de més enllà del principat, no sabem on comença la proa i on acaba la popa. Però tot i així, cantem alegrement allò de que si "és bavor qui guanya a estribord".
Els infladors de la bombolla, vencedors electorals financiats il·legalment amb total impunitat, s'enboliquen en la quatribarrada mentre naveguem en cercles dins la boira que ells mateixos espesseixen, per tal d'impedir-nos que hi veiem res més enllà de la punta del nostre propi nas. Sense la bufera del poble mai inflarem les veles, ni sense desobediència civil tallarem les amarres que ens lliguen a l'interior del port de sortida. Els qui tinguin fe en els predicadors messiànics que caminaran per damunt del llac de Tiberíades, caldrà que sàpiguen nedar i guardar la roba.
El llast del descrèdit polític vers la ciutadania és una pesada àncora, de la que sols ens deslliurarem amotinant a la marineria contra la casta de la oficialitat partidista. Mentre la presidenta de l'ANC "justificava" ahir en una entrevista dels Matins de TV3 la corrupció amb l'excusa de ser intrínseca a la condició humana i "pajarrakus" com en Tresserras campen impunement pels seus vídeos promocionals, és obvi que no hi ha cap voluntat de mullar-se el cul per canviar res de substancial. Fan maniobres nàutiques en un got d'aigua, però sense esquitxar-se'n gaire.
Davant de tot això, la gent corrent continuem malvivint amb l'aigua fins el coll, encerclats pels esculls i canonejats diàriament pels pirates amb patent de cors, corsaris, filibusters de qualsevol calanya i bucaners de diferent calibre. L'escorbut és el pa nostre de cada dia entre els palejadors de carbó que atien la caldera, a l'hora que d'altres passatgers gaudeixen d'un creuer de luxe que "tela marinera".
Temem que els "referendums de costellada" s'acabin convertint en un "Berenar de xoriços" on els panxacontentes de sempre s'ens cruspeixin els drets socials que tant segles han costat d'aconseguir. No ens empassem ni l'ham ni l'esqué: Si no és per superar la crisi de valors ètics, aquesta no és la nostra independència!

dilluns, 21 de gener de 2013

Victòria ecologista contra el quart cinturó.

Els ecologistes de debò, (dels que no fan negoci amb el medi ambient), han aconseguit aturar el quart cinturó. Malgrat la victòria arriba tres cinturons tard, està bé de celebrar-la. Hi ha uns quants "presumptes" corruptes menys que deixaran de cobrar sobres curulls de bitllets de cap caixa  B i no es facilita el "desenvolupament" urbanístic ni les requalificacions de terrenys. La destrucció del territori es pren una petita treva i no caldrà que ningú s'endeuti en el nostre nom, hipotecant el futur de les noves generacions.

Parlant de deute que no es nostre (però que ens el volen fer pagar) demà dimarts, en la Flor de Maig, hi ha una interessant xerrada:

Per a que la morositat del sistema no us agafi en calces i amb els pixats al ventre, us interessa molt d'assistir-hi!

dissabte, 19 de gener de 2013

El segon hort okupat del barri.

Ens alegrem molt de que el primer hort okupat per l'assemblea d'indignades del Poblenou s'hagi quedat petit. Que la demanda de la gent ogligui a ampliar "horitzonts" cap els descampats del costat.

L'horticultura urbana és una taca d'oli que s'esten inaturable. Davant la realitat corrupta que ens esquitxa diariament, el dia a dia de la bona gent intentant entendre's per engegar aquest projecte, grabat en:

http://vimeo.com/57318181

Els fruits de la indignació, es diu el vídeo, que recomanem vivament de mirar. És un bon treball, d'alt valor antropològic ;-)

dijous, 17 de gener de 2013

Tres campanyes escandaloses (entre tantes d'altres)

Amb tot el que, fins ara, ens ha caigut al damunt, semblaria que ja no hauríem de tenir capacitat d'escàndol, que ja estaríem vacunats de tots els mals. Però és que encara haurem de veure com continuen pixant-nos al damunt i dient que plou, en cadascun dels àmbits de la nostra vida quotidiana!

Transport públic, sanitat i reciclatge de deixalles, cada volta ens escandalitzen més!!!!!

La campanya “Envàs on vas”, segonsens explica el C.E.P.A., és una barroera forma de maximitzar elsbeneficis en detriment de l'ecologia. I encara pitjor, males llengües asseguren en “segurament falsos rumors”, que en realitat els envasos de plàstic, enlloc de reutilitzar-los, s'utilitzen com acombustible “barat” en alguna cimentera, que s'estalvia gasoil en el procés. Que contaminin l'atmosfera amb dioxines cancerígenes o no, se sabrà d'aquí 100 anys, quan ja totes siguem calbes.

La campanya de T.M.B. En contra delsrepresentants dels treballadors dels conductors d'autobusos, malbaratant el diner públic en judicis impresentables per reprimir als delegats sindicals ÉS DE JUTJAT DE GUÀRDIA!!!!!!

Mentre el preu del bitllet obliga alsaturats de llarga durada sense cap ingrés, a colar-se en el transport públic per poder viatjar, encara no se sap si son dotzenes o centenars els “endollats” directius de T.M.B. (que fan de comissaris polítics i res més), cobrant 3.000 euros cada mes :-(

La tercera de la troica és la sanitat (fins ara pública) i que marejant la perdiu amb l'Euro per recepta, s'amaga la “suposada” corrupció que denuncien des de Cafè ambllet. La premsa independent criminalitzada judicialment i elsresponsables confessos del cas Palau en el carrer tant pantxos!!!!

La nostra perplexitat, com honrats ciutadans que som, davant d'aquestes “presumptes situacionsirregulars” no deixa de créixer. Qualsevol dia es farà tant gran, que la por comenci a canviar de bàndol.

dilluns, 14 de gener de 2013

Un excel·lent vídeo-resum de l'any 2012.

Hem descobert un regal de reis que no sospitàvem rebre. Es tracta d'un vídeo on es resumeixen en un quart d'hora, les lluites socials de l'any passat en la ciutat de Barcelona. No ens hem pogut estar de dedicar-li un article en el nostre blog per recomanar-vos que el reenvieu a les vostres amigues i conegudes, que paga molt la pena de mirar-se'l i a dia d'avui, a les 12 del migdia, encara no l'han vist més de 750 persones.
 
Vídeo-resum de l'any passat:
 

(Gràcies al senyor J. O. i F. per aquesta feina tant ben feta).

dissabte, 12 de gener de 2013

Una resposta anti-apartheid

Aquest migdia, el barri del Poblenou ha donat una resposta anti-apartheid a les actuacions policials d'aquesta setmana passada contra els recicladors subsaharians. Gairebé 400 persones, (sense contar com a tals els policies de paisà ni els polítics profeSSionals infiltrats per fer-se la foto electoralista), hem sortit al carrer per expresar la nostra repulsa enfront del pseudofeixisme consistorial.
Podeu veure el vídeo:
Fotos en
 i també en
Malahoradament, dos dels vuit detinguts en l'últim dels desalotjaments els han ingresat en el "Guantanamet per indocumentats", anomenat oficialment C.I.E. de la Zona Franca.
Aquests centres d'internament especial per a estrangers pobres, són una vergonya indignant, on es vulneren impunement els drets humans més bàsics. Ja comença a ser hora de que pensem en jutjar als responsables (per acció i per omissió) d'aquesta punyent realitat: HI HA MILERS DE SUB-CIUTADANS, COM EN LA ROMA IMPERIAL, MALVIVINT DE LES ENGRUNES QUE REBUTGEM!!!
Qualsevol "Espartaco" de pell negre que gosi mirar als ulls a un antiavalots dels moSSos, rep una bona dosi de gas lacrimogen i 40 dies de cel·la de castic. Al "Cèsar" Trias no li fa cap gràcia que els esclaus moderns es pretenguin dignificar. LEX, DURA LEX, I PAX ROMANA, és el pa de cada dia per aquests éssers humans que malviuen entre contenidors i amenaces policials.
Oi que fa vergonya pensar que de la nostra bossa d'escombreries, hi hagi persones esperant-ne menjar? Oi que s'ha d'ésser miserable moralment, per damunt garrotejar-los amb xarop de bastó? Oi que si, que no ens podíem quedar en les nostres cases, assegudetes davant la televisió?

divendres, 11 de gener de 2013

Gas llacrimògen contra els recicladors subsaharians :-(

Després d'utilitzar l'especulació immobiliària i la requalificació urbanística per a buidar d'econòmia productiva les naus industrials del barri, ara fan servir esprais de gas per foragitar-ne als recicladors "espontanis" de les nostres deixalles.
En els cubells d'escombraries de la millor botiga del món, centenars de persones cerquen metalls per revendre al ferroveller o papers i cartrons pel drapaire. Són conciutadans anònims, de pells fosques i ànims cap-cots, que no protagonitzen campanyes televisives amb cantarella encomanadissa. ELLS SI QUE NO PODEN SABER ON VAN !!!
Els ingressaran en un C.I.E.'s, detinguts per voler tenir un sostre damunt dels seus caps. El racisme institucionalitzat els engarjolarà per a que no facin nosa, doncs remenar contenidors fa lleig i embruta amb anti-glamour la façana d'aparador del 22@. La repressió dels més forts damunt dels més febles es torna a evidenciar descaradament.
Sembla que avui, quan tots estem abocats a la precarietat i a un futur de misèria per als nostres descendents, producte de l'estafa bancària i la corrupció parlamentària, el que hi hagi uns pobres immigrants pacífics que recullen desferres pels nostres carrers és el major problema d'ordre públic. Són persones que han fugit dels seus països empesos per la fam i les guerres que provoquem des del Nort per enriquir-nos. És que l'alcalde Trias, que s'amaga davant problemes majors, o el nou conseller d'Interior, Ramon Espadaler, militant d'un partit polític putrefacte, no tenen altra feina? Quan els nostres fills hagin de remenar les escombraries de Berlín o Frankfurt, que pensarem si els tracten igual?
Per tot això, l'assemblea solidària contra els desallotjaments CONVOCA UNA CONCENTRACIÓ i MANIFESTACIÓ ciutadana solidària el DISSABTE A LES 12 del migdia a la ROTONDA del CASINO de la Rambla del Poble Nou.

NO VOLEM MÉS DESALLOTJAMENTS!
NO MÉS DETENCIONS!
RESPECTE I IGUALTAT PER A TOTHOM!
TOTS I TOTES SOM PERSONES!

dimecres, 9 de gener de 2013

Cal coneixer l'enemic!

O si més no, està informat del "funcionament" dels mercenàris uniformats que apuntalen llur tirania corrupte. Per això reproduim aquesta interesant convocatòria que ens ha arribat:

COM ENS PROTEGIM EN LES MANIFESTACIONS?

Durant la manifestació de la vaga general del 14N, la repressió policial es va traduir en diversos ossos trencats degut a les pallisses dels mossos a gent que ja tornava a casa; dues persones van resultar ferides per l'impacte de bales de goma: una va perdre un ull i l'altre vàries dents de la boca. En el recompte repressiu hi ha diverses pallisses en punts ja allunyats de la manifestació i dues detingudes torturades en el camí a comissaria.

Des de Rereguarda en Moviment veiem amb preocupació l'escalada repressiva del govern, però ens preocupa més que no tractem aquestes qüestions de forma col·lectiva. Com anem a les manifestacions? Com podem impedir ser maltractades? Com ho podem fer per què no s'estengui la por a anar a una manifestació?

Som conscients que és un tema molt complex que no solucionarem en un dia, però veiem necessari obrir un espai de debat per compartir experiències, eines i possibles solucions.
Per això convidem a totes les assemblees, col·lectius i persones el dissabte 2 de febrer a les 18h a l'Ateneu Flor de Maig del barri del Poblenou (c/Doctor Trueta, 195 M. Llacuna)
Començarem amb una introducció molt complerta sobre el funcionament polític i operatiu dels Mossos d'Esquadra. Després posarem sobre la taula diferents experiències internacionals per passar al debat que girarà entorn a la pregunta:

COM PROTEGIR-NOS DE TANTA AGRESSIÓ?
Durant la jornada gaudirem de deliciosos entrepans i pica pica!

diumenge, 6 de gener de 2013

Pitjor que privatitzar l'espai públic

Privatitzar l'espai públic està molt lleig. Que la ciutadania, després de pagar impostos, tingui que re-rascar-se la butxaca per a gaudir d'uns serveis oferts per una empresa (que cerca maximitzar beneficis econòmics) no hauria de ser.
Però encara hi ha una cosa pitjor que privatitzar la via pública: QUE NI PAGANT EN PUGUEM FER-NE US!!!!!

Això és el que des de fa massa anys està succeint en la plaça de les Glòries Catalanes (que segons el pla Cerdà, estava cridada a ser l'epicentre urbà barceloní). Els espais que són de totes, tancats i barrats, es moren de fàstic, misserablement deixats de la ma municipal. En les fotos que adjuntem a l'article es pot comprobar, amb el Carrefour al fons, l'estat d'abandonament en que està el solar on hi hauria d'aixecar.se una biblioteca i tant soks hi han fet un pàrquing soterrat. Però tenim tota una col·lecció de proves gràfiques penjades en 

https://plus.google.com/photos/111379683539473641627/albums/5828669258938539313?banner=pwa&gpsrc=pwrd1#photos/111379683539473641627/albums/5828669258938539313?banner=pwa&gpsrc=pwrd1
 
Que demostren la buidor desèrtica de gent,  l'exili forçat de l'àgora fins al centre comercial proper.

En el bell mig del tambor circulatori elevat, hi ha un parc públic que no s'obre mai. Abans de la construcció d'aquest tortell formigonat (que ens va costar una autèntica millonada de diners públics i que ara diuen que enderrocaran quan tinguin els calers per fer-ho) hi havia una zona verda molt aprofitada pels que llavors érem adolescents o infants. era un lloc de lleure al aire lliure on estrenar la bicicleta nova, jugar a pilota amb l'avi o columpiar-se alegrement. Eren temps on no hi havia consoles, ordenadors, mòbils, ni reproductors d'MP3.
Ara, el joc del gat i la rata, entre els venedors ambulants i la G.U. és l'únic que s'hi practica. Cap nena ni nen donen vida amb els seus crits a un espai envoltat de tanques amb els candaus rovellats de no obrir-se mai.

Tant sols amb voluntat política, sense un sol euro de pressupost, es podrien canviar les coses. Per a mostra, una idea: Que tal si enlloc de perseguir policialment als manteros, es regula en l'espai un mercat de pagesos ecològics, que s'autoorganitzi? Si diu que el capitalisme es basa en la idea de lliure comerç, perquè la ciutadania no tenim dret a triar una alternativa alimentària al marge de la gran distribució?
En la cleptocràcia electoral postfranquista, on malvivim la majoria per a que uns pocs gaudeixin de tots els luxes, aquestes preguntes no les respon cap autoritat competent, ni les formula cap periodista dels mitjans de desinformació massiva.

dijous, 3 de gener de 2013

Un regal de Reis avançat.

Com que som així de "republicans", no respectem ni als Reis d'Orient i us avancem el nostre regal un parell de dies. Es tracta d'ún lúcid article del nostre amic Martín Urtasun, soci de S.O.S. Monuments. En ell es retrata magistralment la cronologia emocional del conflicte urbanístic que ens afecta i l'atretzo polític que l'acompanyava:
 
ADÉU A CAN RICART?

El procés de lluita per la conservació d’aquesta fàbrica del Poblenou ha esdevingut una fita clau en la història de la lluita contra la destrucció del patrimoni arqueològic de la Catalunya industrial. Una fita inoblidable per als partidaris de la seva conservació i adequació al servei de la comunitat. Però també, encara que per raons oposades, inoblidable pels beneficiaris crematístics de l’operació i els qui l’han facilitat.
Deixar una o dues xemeneies en peu, prometre llocs de treball en tecnologia puntera, agafar els diners i esperar que escampi. Heus aquí una recepta clàssica per enriquir a curt termini el patrimoni propi i empobrir definitivament el de tots. Però té un punt feble: els ciutadans han dit prou. Un exemple d’això és la vella –va ser fundada a 1853- fàbrica d’estampats de Sant Martí de Provençals, que ha esdevingut l’enèsima reedició del combat entre interessos públics i guanys privats. Entre creixement salvatge i sostenibilitat integral. Entre cultura i especulació. Entre debat obert versus acords tancats. Entre la participació ciutadana i el despotisme il·lustrat, cada cop més despòtic i menys il·lustrat, cada cop menys democràtic. Certament, tots aquells que volien salvar la totalitat d’aquest conjunt fabril, que com a tal indústria tèxtil va tancar les seves portes fa més de 40 anys, no oblidarem mai aquesta lluita. En part per la inqüestionable singularitat d’aquesta fàbrica, però també pel enorme suport que ha tingut d’una amplia part de la ciutadania, conscient d’aquesta importància.
 
ELS ANYS DE LES GRANS PARAULES.
 
Potser per la seva desgràcia, el projecte de reconversió dels terrenys de Can Ricart va sorgir els anys d’aquella presumptuosa Barcelona que sense haver sortit de l’era post olímpica s’havia convertit en la “capital mundial de l’arquitectura”. Era la Barcelona de maletí i corbata, de BMW, ben integrada en el “milagro español”,encara que aspirava a liderar la franja fashion.
Però debats arquitectònics a part, el que realment compta és el criteri dels grups de pressió de constructors i hotelers. I en sintonia amb ells, els gestors oficials, que ens assenyalen l’únic camí possible, el del creixement sense límits, i canonegen els incrèduls–moviments veïnals i associatius crítiques- a cops de Grans Paraules: “Fòrum de les Cultures” , “transversalitat”,“noves centralitats”, “clústers tecnològics”, “posar la ciutat en el mapa”...
Conjurs definitius, eslògans inqüestionables, consignes de màrqueting que exigeixen consens, fins i tot unanimitat. Algú pot estar en contra de la creació de llocs de treball? I més si es tracta de companyies tecnològiques que maneguen coneixement intensiu, que han de posar Barcelona en el mapa de les noves tecnologies, la innovació i la recerca, com ja ho ha fet el turisme de borratxera.
És un somni realment atractiu. Llàstima que només visqui als manuals d’estratègia dels gabinets de comunicació que assessoren els grans especuladors. Els mateixos que contracten uns gestors municipals formats a les business school i deformats per la seva qualitat d’eterns aparatchiksde país de l’Europa meridional del totxo, pagats, això sí, amb sous de fabricant de mòbils nòrdic.
Aquestes estratègies de màrqueting venen farcides –i això és el seu avantatge definitiu- de promeses inconcretes, que posades en aquestes boques –unes suposadament progressistes- i altres suposadament conservadores –dels seus propis interessos- no obliguen ningú ni res. Però ajuden a treure del mig aquest prestigiós passat industrial, clau de la nostre història sí, però –oh, mala sort!- un passat que ara destorba les operacions immobiliàries del present. Toca escombrar-lo, per tant, com ja s’ha fet tantes vegades en altres indrets de la ciutat. En aquest camp de batalla desfavorable i truculent, uns pocs vividors –incendi casual però providencial inclòs- han fet un negoci rodó, embutxacant-se (de moment) desenes de milions d’euros. I els més, partidaris de conservar Can Ricart, no han pogut impedir-ho.
 
UNA LLUITA DE FUTUR
 
Ara, la crisi econòmica, tan radical, ens obliga a pagar a tots la immensa factura de tantes especulacions, malbarataments, inèpcies i corrupcions que han bastit la darrera bombolla especulativa de l’Estat. A canvi –petita compensació- la crisi fa caure màscares i assenyala els límits d’aquest model econòmic, que ens presentaven com a indeturable. Lamentablement, i en el cas que ens ocupa, el de Can Ricart, i malgrat la seva declaració el 2007 de Bé d’Interès Cultural, la irrupció de la realitat econòmica ha arribat tard: una bona part de la destrucció sembla irreversible. En aquest sentit la ciutat –la que sempre ha volgut estar en el mapa però sense vestits que li venen grossos, amb trens de vida que no podia pagar- ha perdut una part d’aquest escenari clau de la seva memòria, la seva cultura.
Aquest dies, mentre progressa la implacable destrucció de naus i el trossejament de la propietat a l’antic carrer Santa Isabel, avui esborrat del mapa, reflexiono sobre si ha valgut la pena aquesta lluita. I la meva resposta és sí, perquè se n’ha salvat una part–el primer Pla Especial de Can Ricart, de 2005, només contemplava la conservació de dues naus, la xemeneia i la denominada torre del rellotge- i per que Can Ricart si més no ens ha ajudat a saber qui som i on estem realment tots els que hi hem participat. També resta justificada la lluita perquè a Barcelona, a Catalunya, s’ha tornat a demostrar que hi ha una clara i creixent voluntat de plantar cara a la destrucció irresponsable del nostre encara ric patrimoni arqueològic, cultural i social.
Així ho revelen la seriositat dels estudis, publicacions i webs que se li han dedicat. La quantitat de reunions, declaracions, la participació en les mobilitzacions en tots aquests anys. I això des d’angles i òptiques diferents: des de protestes ciutadanes a moviments alternatius, des d’exposicions de fotografies a desallotjaments d’artistes, des de desnonaments a les petites empreses allotjades en el recinte a estudis acadèmics, conferències d’arquitectes, urbanistes, historiadors, associacions de veïns... Entre elles, també la nostra associació, SOS Monuments, és clar.
La meva conclusió es que totes aquestes iniciatives, col·lectius i persones mostren que el respecte pel patrimoni cultural, històric, arqueològic segueix entre nosaltres ben viu. Més enllà del resultat final d’aquesta lluita puntual, és necessari continuar perquè, vulguin o no vulguin, és llavor de futur.

Martin Urtasun (Soci de SOS Monuments)

dimarts, 1 de gener de 2013

Encetem any nou o virgensita que me quede como estoy.

I tot fa preveure que aquesta vegada, serà necesari rinxolar el rinxol un altre volta de cargol.

Veient el que ens ha passat fins ara i transpolant-lo cap el que està per venir, l'auguri de l'oracle assenyala que ens espera una situació "metafòricament" molt semblant a la d'aquell senyor que (fins a tres vegades consecutives sense que escarmentés) li van posar una droga en el Colacao!

http://www.youtube.com/watch?v=Q8dDsd5Rcjk

( això si, amb molt "Cariño")