Mentre els ocells carronyaires continuen niuant damunt del cadàver en descomposició de la xemeneia de l'antic recinte fabril, comparem una foto d'avui amb una del 2009. Immediatament fem nostre el punyent poema del mestre Alcover:DESOLACIÓ:
Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.
I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.
JOAN ALCOVER (1854 - 1926)
Mira també http://salvemcanricart.blogspot.com.es/2009/05/la-xemeneia-de-can-ricart-esta-mes.html
obert i sens entranyes que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.
I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.
JOAN ALCOVER (1854 - 1926)
Mira també http://salvemcanricart.blogspot.com.es/2009/05/la-xemeneia-de-can-ricart-esta-mes.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada